El Barça juga sense xarxa i, precisament per això, pot permetre’s jugar com juga, mentre que Catalunya mai no va arribar a situar-se en aquell punt en què el risc deixa de ser una declaració i passa a ser una condició efectiva del mateix plantejament, una cosa que no es proclama sinó que es sosté en el temps.

Durant anys es va repetir que l’estil del Barça representava una manera de ser, una certa idea de Catalunya associada a l’obertura, a la creativitat i a una voluntat d’imposar-se sense necessitat de protegir-se, però aquesta lectura, tot i ser recognoscible, es queda inevitablement en la superfície perquè es fixa en allò visible —el joc ofensiu, la iniciativa, l’espectacle— i deixa en un segon pla allò que permet que tot això no es converteixi en un gest buit que es desfà tan bon punt apareix la primera resistència real.

El Barça de Hansi Flick ha portat aquest estil fins a un punt en què ja no es pot interpretar com una qüestió estètica, perquè la defensa avançada, els partits oberts i l’exposició constant no funcionen com un adorn, sinó com una decisió sostinguda que obliga a conviure amb les seves conseqüències de manera reiterada, de manera que el risc deixa de ser un element retòric per convertir-se en el terreny mateix en què es competeix, una cosa que només es pot mantenir quan existeix una estructura capaç d’absorbir el dany sense alterar la lògica del sistema.

El risc no es defineix per com es proclama, sinó per la capacitat de sostenir-ne les conseqüències sense corregir-se.

En aquest context, jugar obert implica acceptar que el dany forma part del mateix joc i que no existeix una versió neta de l’atac que permeti gaudir dels seus avantatges sense assumir-ne els costos, cosa que obliga a sostenir una coherència que no s’interromp quan apareixen els problemes, sinó que precisament es posa a prova en aquell moment, perquè qualsevol correcció orientada a evitar el risc implicaria desactivar allò que permet imposar-se a llarg termini.

El funcionament d’aquest joc no depèn únicament de l’assumpció del risc, sinó d’un conjunt d’elements que el fan possible i que rarament s’expliquen, perquè el que es veu és el resultat i no el mecanisme que el sosté, i és aquí on la comparació esdevé incòmoda, ja que el Barça no només juga obert, sinó que ho fa com a bloc, amb un sistema en què les peces no operen de manera desordenada sinó coordinada, amb jugadors capaços d’aparèixer en els moments en què el partit exigeix decisió i amb una estructura defensiva que, tot i l’exposició, permet resistir els cops sense alterar la lògica del joc, mentre que en el cas català el que va emergir va ser gairebé el contrari, amb una fragmentació constant entre actors, una incapacitat per executar decisions en els moments clau i una feblesa evident a l’hora de sostenir la pressió quan el conflicte deixava de ser simbòlic.

El problema no va ser no tenir estil, sinó no tenir res que el sostingués.

A Catalunya es va intentar traslladar aquesta estètica al terreny polític sense assumir la lògica que la feia viable, construint una dinàmica basada en la mobilització constant i en l’acumulació de moments d’intensitat que projectaven una imatge de força prou sòlida en el pla simbòlic com per sostenir un relat d’avanç, però no una realitat capaç de resistir quan el procés va arribar al punt en què aquesta lògica exigia continuïtat i no només presència.

Es va construir una imatge de força, però no una estructura capaç de sostenir-la quan deixés de ser simbòlica.

La idea que declarar la independència portava implícita la capacitat d’exercir-la es va instal·lar amb una naturalitat que revela fins a quin punt es va confondre el gest amb el poder, com si el control pogués derivar automàticament de la proclamació i no depengués d’una acumulació prèvia de recursos materials que en gran part no existia, des de l’autonomia energètica fins a la capacitat financera, passant pel control efectiu d’estructures i la coordinació entre actors que mai no van arribar a operar com un sistema coherent.

Sense aquest entramat, qualsevol declaració queda suspesa en un espai intermedi en què la intensitat del moment no troba continuïtat en la realitat posterior, de manera que el procés no fracassa en sentit estricte perquè ni tan sols arriba a desplegar-se en els termes en què es presenta, sinó que es dissol en entrar en contacte amb unes condicions que no han estat prèviament transformades.

Sense estructura, la independència no fracassa: simplement no arriba a existir.

A aquesta confusió entre gest i poder s’hi va afegir una altra que va resultar igualment decisiva, que va ser desplaçar el focus cap a l’acumulació de vots com si la legitimitat electoral fos suficient per sostenir un procés que, en el moment en què deixa de ser declaratiu, depèn molt menys del suport abstracte que de l’existència d’un nucli capaç de mantenir posicions quan apareixen els costos, perquè les majories legitimen però no sostenen, i en aquest punt el que és decisiu deixa de ser quants hi estan d’acord i passa a ser quants estan disposats a no retirar-se quan la situació es torna materialment incòmoda.

Les majories legitimen, però els processos de ruptura només es sostenen quan hi ha una minoria disposada a assumir-ne els costos.

La qüestió dels costos apareix aleshores amb una claredat que el discurs havia evitat durant massa temps, perquè en el moment en què el procés exigeix sostenir decisions que generen conseqüències materials —en forma de pressió judicial, desgast econòmic, tensions internes o pèrdua de posicions institucionals— deixa de ser possible mantenir una lògica basada exclusivament en la legitimitat simbòlica, cosa que obliga a definir fins a quin punt existeix una disposició real a travessar aquest terreny sense recular.

El que es va observar és que el moviment avançava mentre aquests costos es mantenien en un nivell assumible i s’aturava en el moment en què passaven a ser estructurals, de manera que el límit no responia tant a una manca de convicció com a l’absència d’una estructura capaç de sostenir allò que el mateix discurs plantejava, cosa que es va traduir en una forma de replegament que, en molts casos, es va expressar a través d’un pacifisme que operava com a frontera pràctica més que no pas com una estratègia plenament desenvolupada.

El problema no va ser la manca de voluntat declarada, sinó l’absència d’una disposició real a sostenir-ne les conseqüències.

Mentrestant, l’altra part sí que actuava sota una lògica de continuïtat, assumint els seus propis costos i mantenint la seva posició en el temps, fet que va desplaçar l’eix del conflicte des de la intensitat inicial cap a la capacitat de resistència, que és on finalment es decideix qualsevol procés que aspiri a alterar un equilibri de poder.

Si es torna al punt de partida, la comparació deixa de ser una metàfora suggeridora per convertir-se en una eina d’anàlisi, perquè guanyar una lliga implica sostenir durant mesos una relació constant amb la incomoditat, el risc i el cost, sense possibilitat de concentrar l’esforç en un moment aïllat ni d’evitar les conseqüències de cada decisió, mentre que declarar una independència permet precisament aquesta concentració d’intensitat sense exigir, en aquell mateix acte, l’existència prèvia de les condicions que en farien possible el sosteniment.

Des d’aquesta perspectiva, qualsevol plantejament de reactivació que no parteixi de la construcció d’una estructura material capaç de sostenir el conflicte en el temps i de l’existència d’un nucli disposat a assumir-ne els costos de manera continuada corre el risc de reproduir exactament el mateix recorregut, basat en l’acumulació de moments d’intensitat sense continuïtat real, cosa que obliga a assumir que la qüestió no passa per recuperar l’èpica ni per reformular el relat, sinó per definir amb precisió quina capacitat s’està disposat a construir i fins on s’està disposat a arribar quan el procés deixi de ser una posició còmoda.

Sense estructura i sense cost assumit, no hi ha procés; tot la resta ja s’ha intentat i ja se sap com acaba.

^{Si quieres leer más textos como este, puedes suscribirte.
No escribo mucho. Solo cuando hay algo que merece la pena.}