Durant la tardor del 2017 hi va haver moments en què una part important de l’independentisme va arribar a percebre honestament que Catalunya estava entrant en una fase històrica completament diferent. No es tractava únicament de propaganda política ni d’excitació militant. Durant aquelles setmanes existia la sensació que el conflicte català havia abandonat finalment el terreny purament simbòlic i començava a acostar-se a conseqüències reals. La política deixava de semblar una representació institucional més o menys controlada i adquiria una dimensió vinculada al poder efectiu, als límits de l’Estat i a la possibilitat —encara incerta, però imaginable— d’una ruptura autèntica.
Vista des d’avui, aquell clima resulta difícil de reconstruir del tot perquè el moment psicològic actual pertany ja a un altre país. Costa recordar fins a quin punt el llenguatge polític català d’aquells anys estava ple de paraules absolutes: unilateralitat, mandat democràtic, República, desobediència, legitimitat. Durant un temps important de l’independentisme va viure instal·lat en la idea que Catalunya havia entrat finalment en una dinàmica històrica irreversible i que, un cop travessada aquella frontera política i emocional, ja no seria possible tornar exactament al mateix punt de partida.
Tanmateix, això va ser exactament el que va acabar passant. Després del referèndum, de les càrregues policials, de la declaració fallida d’independència i de setmanes senceres en què semblava que el país avançava cap a un escenari completament desconegut, va arribar el xoc amb l’estructura real de l’Estat. El 155 va suspendre temporalment l’autonomia catalana, els principals dirigents independentistes van acabar a la presó o a l’exili i el conflicte va començar a abandonar lentament el terreny on havia estat més fort per entrar en un altre molt més incòmode: el de les relacions reals de poder.
El president de la Generalitat acabava apartat del càrrec per una pancarta. Moltíssim simbolisme i cada vegada menys capacitat operativa.
Allò va produir un xoc psicològic important dins de l’independentisme. Durant anys una part considerable de Catalunya havia viscut al voltant de la sensació d’estar protagonitzant un moment històric excepcional. El problema és que les mobilitzacions massives, les estelades i la intensitat del conflicte havien acabat generant també una certa il·lusió d’inevitabilitat. Com si l’acumulació de mobilització social acabés produint per si sola les condicions necessàries per a la ruptura política. El xoc posterior va demostrar una cosa força diferent. L’Estat continuava controlant l’administració, l’aparell judicial, l’estabilitat econòmica i el reconeixement internacional. Europa va tancar files al voltant del marc constitucional espanyol sense massa dubtes i l’independentisme va descobrir de manera bastant brusca fins a quin punt una cosa era mobilitzar una societat i una altra de molt diferent disposar d’estructures reals de poder capaces de sostenir un conflicte institucional prolongat.
Les eleccions posteriors al 155 van retornar fins i tot una majoria independentista al Parlament, però darrere d’aquella continuïtat electoral començava a aparèixer ja una altra realitat força diferent. L’independentisme conservava presència institucional, identitat col·lectiva i capacitat de mobilització, encara que cada vegada resultava menys evident que disposés d’una estratègia realista per transformar tot allò en una ruptura efectiva. El judici al Suprem va acabar simbolitzant aquest canvi de fase. Durant mesos Catalunya va viure pendent de Madrid. El conflicte que pocs mesos abans s’havia presentat com una possible ruptura històrica es retransmetia diàriament com un procediment judicial. Junqueras, Forcadell, Romeva o Turull continuaven ocupant el centre simbòlic de l’independentisme, però ara convertits en acusats, estratègies de defensa i declaracions davant Marchena. El procés començava lentament a transformar-se en una altra cosa: espera, recursos, desgast psicològic i una judicialització permanent del conflicte que refredava progressivament l’atmosfera d’excepcionalitat dels anys anteriors.
La sentència va tornar a activar parcialment la tensió al carrer. Hi va haver disturbis, Tsunami Democràtic, carreteres tallades i alguns dies en què semblava reaparèixer la intensitat del 2017. Però fins i tot aquelles protestes transmetien una sensació diferent. El conflicte persistia, encara que ja no existia la mateixa percepció d’horitzó compartit ni la mateixa confiança que l’independentisme institucional estigués realment disposat a sostenir una dinàmica prolongada de confrontació. La presidència de Quim Torra va reflectir força bé aquella contradicció. El llenguatge de ruptura continuava present: apel·lacions constants a l’1-O, discursos sobre legitimitat democràtica, pancartes i denúncies permanents contra l’Estat. Al mateix temps, Catalunya semblava instal·lada en una mena d’interinitat política on la retòrica confrontacional convivia amb una incapacitat creixent per alterar realment el funcionament profund del sistema. La mateixa inhabilitació de Torra va acabar tenint alguna cosa profundament representativa de tota aquella etapa. El president de la Generalitat acabava apartat del càrrec per una pancarta. Moltíssim simbolisme i cada vegada menys capacitat operativa.
Després va arribar la pandèmia i probablement va ser allà on es va acabar de trencar definitivament el clima del procés. Durant mesos Catalunya —com la resta d’Europa— va deixar de viure al voltant de la qüestió nacional per entrar en una dinàmica dominada per restriccions, rodes de premsa tècniques, gestió sanitària i esgotament col·lectiu. La política es va burocratitzar encara més. El conflicte territorial va desaparèixer parcialment del centre de la vida política catalana i va ser substituït per una sensació molt més àmplia de fatiga social i necessitat d’estabilitat. L’excepcionalitat política començava a semblar un record cada vegada més llunyà.
La unilateralitat va ser substituïda per la negociació permanent i l’independentisme va acabar integrant-se dins de dinàmiques perfectament compatibles amb la governabilitat espanyola.
L’arribada de Pere Aragonès va simbolitzar força bé aquesta nova etapa. Davant del clima confrontacional dels anys anteriors, el nou independentisme institucional va començar a projectar una imatge molt més administrativa, pragmàtica i tecnocràtica. La prioritat deixava de ser preparar una ruptura i passava a consistir a garantir estabilitat, negociar amb Madrid, gestionar competències i reduir tensió política. La taula de diàleg, els indults i l’aposta constant per la desjudicialització reflectien exactament això. L’independentisme institucional ja no actuava com un moviment orientat cap a un xoc històric amb l’Estat, sinó com un actor polític plenament integrat dins de mecanismes clàssics de negociació i la governabilitat de l’Estat.
La investidura de Pedro Sánchez va acabar de tancar simbòlicament tota aquella transformació. L’independentisme que durant anys havia promès desbordar l’Estat espanyol acabava convertit en actor imprescindible per garantir l’estabilitat parlamentària d’Espanya. Junts negociant des de Waterloo. ERC sostenint legislatures a Madrid. El conflicte continuava existint, però ja integrat dins de dinàmiques institucionals perfectament compatibles amb el funcionament normal del sistema polític espanyol.
ERC representa probablement millor que cap altre partit la transformació política que defineix el pas del procés al postprocés. Durant anys va aconseguir projectar la imatge d’una organització capaç de combinar institucionalitat i confrontació, pragmatisme i èpica, cultura de govern i voluntat de ruptura. Aquesta ambigüitat li va permetre ocupar una posició extraordinàriament còmoda dins de l’independentisme català. Podia presentar-se simultàniament com a força responsable de govern i com a actor compromès amb un horitzó històric d’excepcionalitat política. Tanmateix, per a qualsevol que conegui mínimament les interioritats del govern de Junts pel Sí, resulta difícil no recordar fins a quin punt ERC va posar constantment límits, reserves i obstacles a bona part del full de ruta que l’entorn de Puigdemont intentava empènyer durant els mesos més intensos del procés. Fins i tot en ple clima de confrontació, una part important d’ERC mai no va deixar de contemplar com a horitzó possible el retorn a fórmules d’entesa més pròximes al vell tripartit que no pas a una dinàmica real de ruptura prolongada amb l’Estat.
Després del 2017, aquella tensió es va començar a resoldre de manera força clara. A poc a poc, ERC va deixar d’actuar com un moviment orientat cap a una ruptura futura i va començar a comportar-se sobretot com una estructura de gestió plenament integrada dins de la lògica institucional catalana i espanyola.
La transformació té menys a veure amb una traïció conscient que amb una cosa bastant més profunda i bastant més habitual del que sovint s’admet: la manera com el poder institucional modifica lentament les prioritats dels qui passen massa temps habitant-lo. Governar genera dependències. L’administració crea inèrcies. Les estructures polítiques que romanen durant anys dins de les institucions acaben desenvolupant ecosistemes propis, la supervivència dels quals depèn precisament de l’estabilitat que inicialment prometien desafiar. Catalunya fa dècades que construeix un entramat polític i administratiu immens: empreses públiques, mitjans subvencionats, organismes culturals, fundacions, assessors, càrrecs intermedis i estructures associatives vinculades al poder polític. Tot això acaba configurant un sistema que tendeix gairebé de manera natural cap a l’estabilització. Arriba un moment en què preservar l’estructura comença a resultar més important que mantenir viva la tensió política que originalment justificava la seva existència.
Aquí s’entén força bé l’evolució d’ERC durant el postprocés. El partit va comprendre relativament ràpid que una dinàmica permanent de confrontació amb l’Estat implicava costos polítics, econòmics i institucionals extremadament difícils de sostenir a llarg termini. La tardor del 2017 havia deixat imatges poderoses, però també havia mostrat una realitat molt menys èpica: fins a quin punt l’autonomia catalana depenia estructuralment del mateix Estat que l’independentisme afirmava estar a punt de desbordar. El 155, la pressió judicial i l’absència de reconeixement internacional actuaven com un recordatori bastant brusc de quins eren els límits reals del poder català.
A partir d’aquí, la dinàmica d’ERC va començar a canviar. La taula de diàleg, els indults, l’aposta per la desjudicialització o l’abandonament progressiu de la unilateralitat no van ser únicament moviments tàctics concrets. Formaven part d’una transformació molt més profunda: el pas d’una dinàmica de ruptura a un marc d’administració. Això va alterar lentament tot el llenguatge polític de l’independentisme institucional. Durant els anys més intensos del procés, ERC parlava constantment de mandat democràtic, legitimitat popular i confrontació amb l’Estat. Després del 2017, el centre del discurs va començar a desplaçar-se cap a conceptes molt més compatibles amb una política autonòmica convencional: governabilitat, estabilitat parlamentària, diàleg, pragmatisme i gestió eficaç.
Junts representa una altra variant del mateix fenomen, encara que força més contradictòria. Si ERC simbolitza l’absorció pragmàtica de l’independentisme, Junts encarna sobretot la impossibilitat d’abandonar completament l’èpica del 2017 mentre s’accepten de facto els límits reals del sistema polític espanyol. L’espai de Puigdemont necessitava conservar el llenguatge de ruptura perquè bona part de la seva legitimitat política continuava depenent de mantenir viva aquella memòria. Al mateix temps, la realitat institucional imposava límits cada vegada més visibles: dependència parlamentària, desgast intern, necessitat de pactes i absència d’una estratègia realista capaç de sostenir una confrontació prolongada amb l’Estat.
El resultat va ser una situació força característica del postprocés. Discursos de ruptura cada vegada més intensos coexistint amb pràctiques polítiques cada vegada més integrades dins de la lògica autonòmica. Puigdemont continuava funcionant com el gran símbol confrontacional de l’independentisme mentre Junts participava plenament en negociacions parlamentàries espanyoles, investidures, pactes tàctics i dinàmiques institucionals completament convencionals. L’espai postconvergent intentava conservar simultàniament dues coses gairebé incompatibles: la memòria èpica del procés i la supervivència pràctica dins del sistema realment existent.
L’independentisme continuava existint com una identitat molt estesa a Catalunya, però bona part de les seves principals estructures polítiques feia ja temps que pensaven sobretot en termes de negociació, governabilitat i supervivència institucional.
Tot això va anar transformant lentament el mateix ecosistema polític català. TV3, les entitats independentistes, bona part de la premsa subvencionada i les estructures associatives vinculades al procés continuaven funcionant al voltant del conflicte nacional, però cada vegada dins d’una dinàmica molt més institucionalitzada i previsible. El que durant anys s’havia presentat com un moviment orientat cap a una ruptura històrica acabava semblant-se progressivament a un ecosistema polític i administratiu preocupat sobretot per conservar posicions, gestionar poder autonòmic i garantir estabilitat. L’independentisme continuava existint com una identitat molt estesa a Catalunya, però bona part de les seves principals estructures polítiques feia ja temps que pensaven sobretot en termes de negociació, governabilitat i supervivència institucional.
El gran error del procés probablement va ser confondre mobilització social amb capacitat real de poder. Durant anys una part important de l’independentisme va viure instal·lada en la idea que la intensitat de la mobilització acabaria generant inevitablement les condicions necessàries per a la ruptura política. Les manifestacions gegants, les cadenes humanes, el referèndum de l’1 d’octubre o la capacitat d’ocupar constantment l’espai públic produïen la impressió que l’independentisme estava acumulant una força històrica pràcticament irreversible.
En certa manera aquella percepció era comprensible. El procés va aconseguir una cosa extremadament poc habitual a l’Europa contemporània: transformar una qüestió territorial en un fenomen de mobilització massiva capaç de travessar generacions, classes socials i bona part de la vida quotidiana catalana. Durant anys Catalunya va funcionar al voltant d’una expectativa històrica molt concreta. Molta gent sentia honestament que estava participant en un procés polític excepcional.
El problema és que mobilitzar una societat i construir poder efectiu són coses completament diferents. El poder real dels estats contemporanis no depèn únicament de legitimitats simbòliques ni de capacitat de mobilització al carrer. Depèn també —i moltes vegades sobretot— d’estructures administratives, control financer, aparell judicial, estabilitat econòmica, reconeixement internacional i continuïtat burocràtica. Elements bastant menys emocionants que les grans mobilitzacions col·lectives, però infinitament més decisius quan un conflicte polític entra realment en una fase de xoc institucional prolongat.
El 155 va mostrar precisament això. Mentre una part de l’independentisme continuava interpretant el moment en termes gairebé insurreccionals, l’Estat va respondre com responen els estats moderns: controlant l’administració, mantenint intacta l’estructura burocràtica i esperant que el desgast psicològic fes la resta. L’autonomia va ser intervinguda, però el sistema va continuar funcionant. Els Mossos van continuar existint. Els bancs van obrir l’endemà. Les infraestructures van continuar operatives i Europa va tancar files al voltant del marc constitucional espanyol sense massa dubtes. L’Estat no va necessitar dramatitzar excessivament el conflicte perquè sabia que disposava d’una cosa molt més important: continuïtat institucional.
Tot això va anar empenyent lentament Catalunya cap a una situació política bastant diferent de la que bona part de l’independentisme havia imaginat durant els anys més intensos del procés. El conflicte continuava existint com a identitat sentimental, com a memòria i fins i tot com a element central de bona part de la política catalana, però cada vegada resultava més evident que havia deixat de funcionar com a horitzó històric real. L’excepcionalitat es va anar transformant a poc a poc en normalitat institucional. La confrontació va deixar pas a la gestió. La unilateralitat va ser substituïda per la negociació permanent i l’independentisme va acabar integrant-se dins de dinàmiques perfectament compatibles amb la governabilitat espanyola.
Aquest procés va produir també una fatiga política considerable dins d’una part important de la societat catalana. Durant anys el procés havia funcionat com una mena d’accelerador permanent. Manifestacions, referèndums, declaracions solemnes, judicis, protestes i campanyes electorals constants havien generat la sensació d’estar vivint un moment històric excepcional. El problema és que cap societat pot sostenir indefinidament aquest nivell d’intensitat política sense resultats concrets. Arriba un moment en què apareixen el cansament, la necessitat de normalitat i una adaptació progressiva als límits reals del sistema.
Probablement és aquí on comença a entendre’s també l’espai polític on més endavant creixerà Orriols. No únicament com a reacció a la immigració o al progressisme cultural dominant, sinó com a conseqüència d’una sensació bastant més profunda de domesticació política. Una part de Catalunya va començar a percebre que l’independentisme institucional havia deixat lentament de parlar el llenguatge de la ruptura per instal·lar-se definitivament en el de l’administració autonòmica, la negociació i la supervivència institucional.
Deja una respuesta