2 d’octubre. De la derrota del procés a la reconstrucció nacional és un manuscrit inèdit que acabo de presentar a diverses editorials catalanes. Aquest article explica la pregunta que l’ha originat i la tesi que el recorre.
Durant molt de temps vaig pensar que, si algun dia escrivia un llibre sobre Catalunya, hauria de començar l’1 d’octubre de 2017. Era la data inevitable: el dia de les urnes, de la violència policial i d’una comunitat que, durant unes hores, va semblar reconèixer-se a si mateixa i actuar com un subjecte polític. Tanmateix, quan vaig començar a ordenar les idees, vaig comprendre que el llibre havia de començar l’endemà.
El 2 d’octubre va arribar després de l’èpica, quan la derrota encara no s’havia consumat, però ja començaven a aparèixer els límits del que s’havia construït. Va ser el moment incòmode en què la mobilització havia de deixar pas a l’organització, la legitimitat havia de convertir-se en autoritat i la voluntat col·lectiva havia de trobar els instruments necessaris per sostenir-se. L’1 d’octubre exigia protegir les urnes, resistir la intervenció de l’Estat i votar. L’endemà imposava una obligació menys visible i molt més difícil: convertir aquella força en poder nacional.
El 2 d’octubre representa el moment en què la política havia de substituir l’èpica i no ho va fer.
Per això el llibre es diu 2 d’octubre. No perquè aquell dia hi hagués un esdeveniment comparable al referèndum, sinó perquè representa l’instant en què la il·lusió col·lectiva va començar a enfrontar-se amb la realitat material del poder. L’endemà no és només el final d’alguna cosa. També pot ser el lloc des d’on començar a pensar de nou.
El llibre va néixer d’una insatisfacció molt concreta. Des del 2017 s’han publicat memòries, reconstruccions, justificacions, anàlisis i ajustos de comptes. S’ha discutit què va fer malament el Govern, quin paper van tenir els partits, fins on estava disposat a arribar l’Estat, què s’havia preparat realment i en quin moment es va començar a desfer la unitat independentista. Tot això era necessari, però no era suficient.
Catalunya ha continuat mirant-se des de la lògica de l’esdeveniment perdut, com si la qüestió principal encara consistís a descobrir quina decisió hauria permès culminar aquella tardor, com es podria repetir amb més eficàcia o sobre quin dirigent havia de recaure la responsabilitat definitiva del fracàs. Mentrestant, la realitat ha continuat avançant. La llengua ha retrocedit, la capacitat d’integració s’ha afeblit, l’habitatge ha dificultat l’arrelament de les generacions joves, la natalitat s’ha enfonsat, el model productiu ha perdut capacitat per retenir talent i les institucions han continuat administrant el país sense preguntar-se sempre quin país contribuïen a conservar.
2 d’octubre va néixer de la necessitat de canviar la pregunta. No es tracta només d’explicar per què va fracassar el procés, sinó d’examinar quines condicions necessita Catalunya per continuar existint com a nació i convertir una voluntat democràtica en poder efectiu. El procés va demostrar que una part considerable de la societat catalana encara podia mobilitzar-se, coordinar-se i assumir riscos en nom d’una decisió col·lectiva. També va confondre legitimitat democràtica, representació parlamentària i mobilització amb capacitat estatal.
Catalunya tenia raons, vots, institucions i una voluntat política recognoscible. Espanya conservava la recaptació, l’administració, la coerció, la cadena d’obediència, el control dels recursos i el reconeixement exterior. Una comunitat podia expressar una decisió; l’altra podia imposar-ne les conseqüències. La derrota de 2017 no va destruir la legitimitat de l’objectiu independentista, però sí la presumpció que una majoria parlamentària, una mobilització extraordinària i una declaració institucional podien crear per si soles una realitat estatal.
Després no es va produir una revisió estratègica proporcional al que havia passat. Bona part de la direcció independentista va tornar a administrar el mateix ordre que havia promès superar. La independència va continuar present en discursos, commemoracions i campanyes electorals, però la construcció de poder va ser substituïda progressivament per la normalització institucional, la negociació amb l’Estat i la conservació de les estructures de partit.
El llibre no és una reconstrucció cronològica del procés ni un intent de repartir culpes entre organitzacions i dirigents. Tampoc no pretén demostrar que tot estava condemnat des del principi o que una única decisió diferent hauria permès assolir la independència. Totes dues explicacions resulten massa còmodes perquè permeten evitar la qüestió fonamental: quin poder real havia construït Catalunya i quines estructures estaven preparades per sostenir una ruptura.
La primera part del llibre recorre el camí que va conduir de l’autonomisme a l’1 d’octubre i de l’1 al 2 d’octubre. Examina el país que va deixar de renovar els seus mecanismes de continuïtat, l’aparició d’un futur compartit durant els anys del procés, l’atmosfera excepcional del referèndum i la distància que va quedar al descobert entre legitimitat i poder. També analitza la figura de Carles Puigdemont, la preservació simbòlica del conflicte després de 2017, l’administració partidista de la derrota i el buit que va aparèixer quan la independència va deixar de proporcionar una direcció política compartida.
La segona part abandona progressivament la crònica del procés i entra en la crisi de continuïtat nacional. Catalunya pot conservar Parlament, Govern, símbols, mitjans públics i una identitat recognoscible mentre perd les condicions socials, culturals, econòmiques i institucionals que permeten a una nació reproduir-se.
Una nació pot conservar institucions i símbols mentre perd les condicions que li permeten continuar existint.
La llengua, l’escola, la immigració, la integració, la seguretat, l’habitatge, la demografia, la responsabilitat de les elits i la construcció estatal no hi apareixen com a problemes independents. Formen part d’una mateixa qüestió: quina comunitat ha de sostenir un futur polític català i quins instruments necessita per continuar existint.
Una nació no és només una identitat declarada, una memòria compartida o una suma de símbols. Necessita una llengua amb valor social, una escola capaç de transmetre referències comunes, una economia que permeti formar famílies i arrelar-se, unes institucions amb autoritat, unes elits disposades a assumir responsabilitats i una capacitat real per incorporar els qui arriben a una comunitat recognoscible. Quan aquests mecanismes s’afebleixen, la nació pot continuar existint formalment mentre es va buidant de contingut. Es poden conservar els edificis, les competències i les celebracions mentre la base social que els dona sentit s’erosiona.
La tercera part analitza el desplaçament polític representat per Ripoll, Sílvia Orriols i Aliança Catalana. Ho fa per entendre per què determinades preguntes —sobre llengua, integració, seguretat, autoritat i continuïtat nacional— han trobat una audiència que els partits tradicionals havien deixat de representar. El fenomen no es presenta com la solució ni com el centre doctrinal del llibre, sinó com una expressió del buit posterior al procés i com una prova política encara oberta.
Explicar les causes d’un ascens electoral no equival a justificar totes les seves respostes. La reconstrucció nacional que proposa el llibre no pertany a cap partit i obliga a jutjar-ne tant el diagnòstic com els límits, els riscos i la capacitat real de govern.
Reconèixer aquest desplaçament no converteix el llibre en un programa de partit ni concedeix a cap organització la propietat d’una doctrina nacional. Aliança Catalana encara ha de demostrar organització, formació de quadres, implantació territorial, competència administrativa, respecte a la llei i capacitat per transformar un diagnòstic en resultats de govern. El llibre no ofereix una absolució anticipada, però tampoc participa en la desqualificació automàtica amb què una part de la política i dels mitjans intenta evitar qualsevol discussió sobre els problemes que han fet possible el seu creixement.
Reconèixer el desplaçament polític representat per Aliança Catalana no converteix el llibre en un programa de partit.
La qüestió rellevant no és només si Aliança Catalana continuarà creixent, sinó per què les preguntes que formula han trobat una audiència que els partits tradicionals ja no representaven. Una nació que es nega a discutir els seus conflictes no els elimina: els lliura a qui estigui disposat a formular-los.
La quarta part avança de la diagnosi a la reconstrucció. Examina les dues Catalunyes que conviuen cada vegada amb menys espais comuns; la relació entre habitatge, natalitat i arrelament; el paper de la llengua, l’escola i la integració; la necessitat d’un model productiu capaç de crear prosperitat nacional; la distància entre Barcelona i el país real, i la possibilitat d’un catalanisme que torni a entendre les institucions com a instruments de continuïtat.
El llibre culmina amb una definició de la independència com a capacitat. No és només una proclamació, una data promesa o el reconeixement abstracte d’un dret. És la capacitat de recaptar, administrar, protegir serveis i infraestructures, mantenir l’ordre, formar elits, crear prosperitat, establir relacions exteriors i sostenir una decisió quan desapareix la mobilització excepcional.
La independència no és només una proclamació: és la capacitat de sostenir una decisió nacional quan desapareix la mobilització.
Cap Estat no neix únicament de la voluntat. Necessita una societat capaç de sostenir-lo, unes institucions preparades per exercir autoritat i una comunitat que no només es mobilitzi durant unes hores, sinó que reprodueixi diàriament la nació que aspira a convertir en Estat. La preparació sense voluntat de ruptura acaba convertida en autonomisme; la ruptura sense preparació repeteix el voluntarisme de 2017.
2 d’octubre no és un llibre neutral. Parteix de la convicció que Catalunya afronta un problema de continuïtat nacional i que la independència continua sent l’instrument necessari per garantir el seu futur. Però també sosté que la independència no pot actuar com una fórmula màgica que dispensi el país de reconstruir prèviament la llengua, la cohesió, l’autoritat, l’economia i les institucions que haurien de sostenir-la.
Tampoc no és un llibre de dol ni una invitació a refugiar-se en la nostàlgia. Parteix d’una derrota perquè negar-la seria infantil, però es nega a convertir-la en un destí. La pregunta ja no és com recuperar exactament el moment perdut, sinó què ha de tornar a existir perquè Catalunya pugui actuar de nou com a subjecte polític i no únicament com un territori administrat.
He dedicat mesos a escriure’l, llegir-lo, desmuntar-lo i tornar-lo a aixecar. El manuscrit ha passat per successives reescriptures, correccions i reduccions fins a trobar la forma definitiva. La part dedicada a Aliança Catalana ha estat concentrada, l’estructura s’ha ordenat al voltant de quatre grans moviments —derrota, continuïtat, desplaçament i reconstrucció— i la tesi central ha quedat formulada amb més precisió.
No volia publicar una reacció precipitada als fets de 2017 ni un volum dependent de l’última urgència política. Volia escriure un assaig capaç de situar el procés dins d’una crisi més profunda i de formular una doctrina nacional que cap partit no pugui posseir en exclusiva.
El manuscrit de 2 d’octubre. De la derrota del procés a la reconstrucció nacional ja està acabat i continua sent inèdit. L’he començat a presentar a editorials catalanes i ara s’obre una etapa diferent: la lectura, la valoració i el possible treball editorial.
El text comença allà on va acabar la il·lusió: quan ja no n’hi ha prou amb recordar què vam voler fer i comença la tasca, molt més difícil, de construir el poder necessari per tornar-ho a intentar.
Deja una respuesta