Abans de començar les vacances he anat a Poblet. No pas buscant una revelació, que és una manera pretensiosa de fer turisme, sinó perquè em semblava oportú entrar en el descans passant primer per un lloc on fa segles que intenten distingir el silenci de la simple inactivitat.
Hi arribo amb el telèfon a la butxaca i el soroll del món encara enganxat al cos. Missatges, titulars, discussions, notificacions i aquella remor mental que ens acompanya fins i tot quan ningú no ens està parlant. L’home contemporani ja no necessita que el persegueixin: porta el perseguidor incorporat i el carrega cada nit al costat del llit.
Les vacances encara no han començat del tot, però ja existeix la seva litúrgia: maletes, reserves, carreteres, fotografies i l’obligació moderna de demostrar que un està descansant. Poblet apareix abans de tot això com una interrupció. No promet diversió, desconnexió ni una experiència memorable. Simplement obliga a reduir la velocitat.
El telèfon continua funcionant dins del monestir, que és una desgràcia. També conserva la càmera, de manera que el visitant pot passar davant de vuit segles d’història preocupat sobretot per trobar l’angle que demostri que hi ha estat. Hem convertit l’experiència en el material brut de la seva publicitat.
Poblet, en canvi, no sembla tenir cap interès a agradar-nos. Les pedres no reclamen atenció. Els murs no necessiten explicar-se. El claustre no ofereix una experiència immersiva ni demana que valorem la visita amb cinc estrelles. Tot és allí amb la indiferència majestuosa de les coses que existien abans que nosaltres i que, amb una mica de sort, continuaran existint quan hàgim desaparegut.
«Poblet no té pressa per agradar-nos. Aquesta és una de les formes més antigues del luxe.»
El silenci del monestir no és l’absència de so. Se senten les passes, alguna porta, les veus prudents dels visitants i el soroll inevitable d’un nen que encara no ha estat informat de la solemnitat del lloc. Però aquests sons no competeixen per imposar-se. Formen part d’un ordre.
El món exterior confon el silenci amb un problema tècnic. Quan ningú no parla, algú considera necessari omplir l’espai. Quan no passa res, s’inventa una polèmica. Quan una idea exigeix temps, se substitueix per una opinió. La nostra civilització ha aconseguit que milions de persones parlin alhora sense que es produeixi necessàriament una conversa.
A Poblet, callar no significa quedar-se sense res a dir. Significa reconèixer que no tot ha de ser dit immediatament.
El monestir fou fundat al segle XII per voluntat de Ramon Berenguer IV i confiat a monjos cistercencs procedents de Fontfreda. Amb el temps es convertí en centre religiós, econòmic i cultural, en residència reial i en panteó dels monarques de la Corona d’Aragó. La seva biblioteca i el seu escriptori van custodiar i produir obres quan conservar una pàgina exigia més disciplina que avui publicar un llibre sencer.
No cal ser monàrquic per comprendre la força del panteó reial. Els sepulcres no demanen adhesió política. Recorden una cosa més incòmoda: Catalunya havia estat una comunitat capaç de construir institucions, transmetre memòria i imaginar-se a través de les generacions.
Els reis enterrats a Poblet no són els nostres pares fundadors ni els protagonistes d’una sèrie de televisió. Eren homes del seu temps, amb les seves guerres, ambicions i crueltats. El valor del lloc no consisteix a idealitzar-los, sinó a entendre que aquelles tombes formaven part d’una arquitectura de continuïtat. El poder sabia que moriria, però volia deixar un ordre darrere seu.
«Una nació comença a desaparèixer quan només pensa en els vius.»
Aquesta és una idea difícil d’acceptar en una societat governada pel present. Tot ha de produir un resultat immediat: una llei, una tendència, una reacció o una victòria comunicativa. Fins i tot la política nacional s’ha acostumat a mesurar-se en cicles informatius. Catalunya passa massa temps discutint què dirà demà i massa poc decidint què voldria haver conservat d’aquí a cinquanta anys.
Poblet va conèixer també la interrupció. El 1835, la desamortització obligà la comunitat a abandonar el monestir. El conjunt es degradà i patí l’espoli, especialment el panteó reial. La vida monàstica no hi tornà fins al 1940, quan uns monjos procedents d’Itàlia recuperaren una continuïtat que havia quedat trencada durant més d’un segle.
Aquesta ruptura impedeix convertir Poblet en una faula ingènua sobre la supervivència. Les coses no duren perquè siguin valuoses. Duren perquè algú decideix protegir-les, reparar-les i transmetre-les. El temps no conserva res per educació. El temps erosiona, dispersa i enterra.
Poblet no ha arribat fins a nosaltres intacte. Ha hagut de ser reconstruït.
Potser aquesta és la lliçó nacional més important del monestir. Catalunya tendeix a imaginar la història com una propietat que ningú no li podrà prendre. La llengua, les institucions, el paisatge i la memòria semblen formar part d’un patrimoni garantit pel simple fet d’haver existit. Però cap nació no disposa d’una assegurança contra la desaparició.
Allò que no es practica es converteix en folklore. Allò que no es defensa acaba administrat pels altres. Allò que no es transmet pot continuar figurant als llibres mentre deixa d’existir en la vida.
«Les coses no duren perquè siguin valuoses. Duren perquè algú decideix transmetre-les.»
Durant els anys del procés, Catalunya va produir una quantitat extraordinària de soroll. Discursos, consignes, rodes de premsa, piulades, promeses i declaracions solemnes que caducaven abans que els cartells fossin retirats dels carrers. No tot aquell soroll fou inútil. L’1 d’octubre demostrà que encara existia una voluntat nacional capaç de convertir-se en acció col·lectiva. El problema arribà l’endemà.
La reconstrucció d’un país no pot viure permanentment de l’èpica. Necessita allò que el Cister coneix bé: disciplina, repetició, jerarquia de prioritats i una certa capacitat per treballar sense esperar l’aplaudiment immediat. Les nacions també es perden quan tothom vol protagonitzar la batalla i ningú no vol ocupar-se del rebost.
Puigdemont ho coneix bé. A M’explico recorda que de jove va passar alguns estius a Poblet, convivint amb la comunitat monàstica. No és una dada menor en la biografia d’un home que acabaria portant la política catalana fins als seus propis límits. Potser Catalunya necessita recuperar alguna cosa d’aquell aprenentatge: la paciència, la disciplina i la consciència que no tota obra important produeix resultats immediats. Però Poblet tampoc no basta. Un país que només conserva acaba convertint-se en museu. Cal combinar alguna cosa de la perseverança dels monjos amb alguna cosa de l’atreviment dels almogàvers: saber què mereix durar i tenir, quan arriba el moment, el coratge de defensar-ho. Poblet sense almogàvers pot acabar en museu; els almogàvers sense Poblet només deixen una batalla.
Poblet representa justament el contrari de la política com a espectacle. Durant segles, centenars de persones hi han viscut sotmeses a un horari, unes regles i unes obligacions que no havien inventat elles mateixes. La modernitat pot veure-hi una renúncia intolerable a la individualitat. També s’hi pot veure una forma radical de responsabilitat: acceptar que una obra col·lectiva necessita persones disposades a no ser-ne el centre.
No es tracta de convertir Catalunya en un monestir. Un país sense bars, discussions ni vanitat resultaria irreconeixible i probablement il·legal. Es tracta de recuperar la idea que no tot es construeix perquè ho consumim nosaltres.
La generació que va aixecar una part de Poblet sabia que no veuria l’edifici acabat. Nosaltres difícilment acceptem una reforma si l’empresa no ens envia fotografies cada dos dies. Aquells homes treballaven dins d’un temps que els superava. Nosaltres hem reduït el futur al següent període electoral.
«Una nació no es reconstrueix fent més soroll, sinó decidint què mereix durar.»
Quan surto de Poblet, el món continua exactament on l’havia deixat. Les notificacions s’han acumulat amb la constància dels insectes. Les polèmiques del dia continuen reclamant una posició immediata. Algú ha tornat a anunciar la mort de Catalunya i algú altre, probablement al mateix temps, n’ha proclamat la victòria definitiva.
El monestir no desmenteix cap dels dos. Només recorda que un país no és allò que crida sobre si mateix, sinó allò que és capaç de transmetre quan ja no queda ningú per recollir els aplaudiments.
Poblet no ens demana que tornem al passat. Ens obliga a mirar el futur amb una gravetat que el present ha oblidat. Entre els murs, les tombes i el silenci, Catalunya encara conserva la memòria d’una idea elemental: només sobreviu allò que algú estima prou per reconstruir-ho.
Aquest article prolonga algunes de les preguntes que recorren 2 d’octubre. De la derrota del procés a la reconstrucció nacional:: què queda després de l’èpica i quines condicions necessita un país per tornar a durar.
Deja una respuesta