Aquest matí, abans d’agafar el ferri cap a Formentera, m’he proposat una prova modesta: demanar dos cafès en català i no canviar de llengua abans de saber si realment calia. No era una acció heroica ni una campanya de normalització lingüística. Era un esmorzar. Però el fet d’haver de formular-me aquesta intenció ja explicava una part del problema: parlar la llengua pròpia del lloc s’ha convertit en una decisió conscient, mentre que abandonar-la continua semblant un acte espontani de bona educació.
A la cua del port, el català apareixia als topònims i en alguns rètols, però les converses circulaven principalment en castellà, anglès i una barreja internacional difícil de classificar. Eivissa i Formentera continuaven presents als noms, com una mena de certificat d’origen, mentre la vida quotidiana funcionava sovint en unes altres llengües. La toponímia conserva la memòria; el mercat administra el present.
La desaparició del català a Eivissa no té la solemnitat d’una derrota. No hi ha un funcionari que el prohibeixi ni una sirena que anunciï l’última conversa. Té la forma d’un canvi de llengua abans que l’altre hagi acabat la primera frase. El catalanoparlant interpreta una aparença, un accent o una vacil·lació i passa al castellà sense comprovar si l’interlocutor l’entén. Potser l’altre també sap català. Potser fins i tot esperava que algú l’hi parlés. No ho sabran mai perquè tots dos hauran estat prou educats per evitar-ho.
«Una llengua no desapareix quan ningú no la coneix, sinó quan els qui la coneixen deixen de considerar normal parlar-la.»
Després d’uns dies recorrent l’illa, la jerarquia lingüística es fa visible. L’anglès és la llengua del turista que reserva, consumeix i paga. El castellà és la llengua automàtica, aquella que gairebé ningú no considera necessari justificar. El català queda sovint com a llengua familiar, escolar, administrativa o sentimental: útil per recordar d’on ve l’illa, però menys present a l’hora de decidir com funciona.
El problema no és que Eivissa sigui plurilingüe. Una illa oberta al món necessita idiomes i seria absurd pretendre que cada visitant arribés al port amb un certificat de català dins la maleta. El problema és que, quan arriba una llengua nova, sempre sembla que hagi de retirar-se la mateixa. L’anglès no abandona l’espai comercial per cortesia. El castellà tampoc no demana perdó per existir. Només el català ha après a presentar la seva absència com una mostra d’amabilitat.
Per això, mentre recorro l’illa, em venen al cap Antònia Font. Són mallorquins, no eivissencs, però han demostrat una cosa que serveix per a totes les Illes: el català insular no ha de quedar confinat a la família, l’escola o el folklore. Pot parlar de robots, astronautes, hotels galàctics, amors absurds i estius mediterranis sense deixar de sonar natural. Antònia Font han portat la llengua de casa fins a l’espai, mentre nosaltres encara dubtem si la podem fer servir per demanar un cafè. El problema del català no és que no serveixi per explicar el món modern; és que massa sovint els seus parlants no li permeten ni arribar darrere la barra.
Les dades més completes continuen sent les de l’Enquesta d’usos lingüístics de 2014. Aleshores, agrupant Eivissa i Formentera, el català era la llengua habitual del 23,9% de la població i la llengua inicial del 25,5%. Són xifres antigues i no s’han de vendre com una fotografia exacta del 2026; de fet, aquest any s’ha posat en marxa una nova enquesta oficial per actualitzar-les. Però la distància respecte de Mallorca i, sobretot, Menorca ja mostrava la fragilitat particular de les Pitiüses.
«El català queda als noms dels pobles mentre unes altres llengües administren la vida que passa a sota.»
La demografia i el turisme expliquen una part d’aquesta situació. La població de les Balears ha crescut intensament per la immigració procedent tant de la resta de l’Estat com de l’estranger, i el model econòmic exigeix relacionar-se cada dia amb persones de procedències molt diverses. Però explicar no significa justificar. El nouvingut no pot incorporar-se a una llengua que els habitants li amaguen per facilitar-li la vida. Aprendrà aquella que li permeti treballar, comprar, fer amistats i no sentir-se fora de lloc. Si cada vegada que sembla estranger se li parla automàticament en castellà o en anglès, el missatge és transparent: el català existeix, però no és necessari.
Aquesta norma de convergència és especialment nociva perquè no funciona de manera recíproca. Un informe oficial del Govern balear assenyalava que els joves catalanoparlants eren els que més canviaven de llengua, que la convergència cap al castellà era la pràctica més habitual i que mantenir exclusivament el català davant de persones percebudes com de fora era gairebé inexistent. No és una persecució espectacular; és una suma de renúncies petites que, repetides cada dia, acaben construint una realitat social.
Una cortesia que només obliga una de les parts a retirar-se deixa de ser cortesia. Es converteix en subordinació. Ningú no considera agressiu que un castellanoparlant iniciï una conversa en castellà i esperi a descobrir si l’altre l’entén. Quan ho fa un catalanoparlant, en canvi, pot sentir que està formulant una exigència política. La llengua pròpia queda atrapada en una paradoxa: per poder continuar existint, ha de demanar disculpes per ser utilitzada.
«Una cortesia que sempre obliga la mateixa llengua a retirar-se acaba convertint-se en una forma d’obediència.»
Hi ha, tanmateix, dades que impedeixen donar la batalla per perduda. En la tria de llengua de primer ensenyament del curs 2026, el 53,28% de les famílies d’Eivissa va optar pel català; a Formentera, el percentatge va arribar al 82,45%. La situació entre totes dues illes no és idèntica, però les xifres demostren que el català encara conserva transmissió, suport social i voluntat de futur.
L’escola, però, no pot salvar tota sola una llengua que el carrer presenta com a innecessària. Un nen pot estudiar en català i aprendre al mateix temps que, per comprar, treballar, seduir o divertir-se, és millor deixar-lo a casa. Una llengua no viu només perquè la gent la conegui. Viu quan serveix per demanar un cafè, discutir un preu, explicar una broma, lligar, queixar-se i fer plans per l’endemà.
Recuperar aquesta normalitat no exigeix interrogar els cambrers ni convertir cada esmorzar en una batalla nacional. N’hi hauria prou amb començar les converses en català i mantenir-lo mentre la comunicació sigui possible; oferir-lo amb naturalitat als establiments; facilitar que els treballadors l’aprenguin, i deixar de tractar-lo com una dificultat que s’ha d’estalviar al visitant. Integrar no consisteix a exigir al nouvingut que arribi sabent la llengua, sinó a permetre-li descobrir que existeix i donar-li motius per fer-la seva.
«Parlar català a Eivissa no és nostàlgia. És comportar-se com si l’illa encara tingués dret a continuar sent ella mateixa.»
Aquest matí, al port, l’experiment no consistia a obtenir una resposta determinada. Consistia a esperar uns segons abans de renunciar. Pot semblar poca cosa, però les llengües no acostumen a desaparèixer en una gran cerimònia. Desapareixen quan els seus parlants decideixen, milers de vegades al dia, que aquell no és el moment adequat per parlar-les.
Una nació no perd la llengua quan mor l’últim parlant. La perd abans, quan utilitzar-la deixa de ser un comportament normal i es converteix en una declaració política.
Potser el futur del català a Eivissa no es decideix en un gran discurs institucional. Potser es decideix darrere una barra, quan algú demana dos cafès i espera prou temps per descobrir si realment havia de canviar de llengua.
La continuïtat d’una llengua forma part d’una pregunta més àmplia sobre allò que sosté un país, que també travessa «El país que encara sap callar».
Deja una respuesta