Carles Puigdemont tornarà a Catalunya. No sabem encara quan. La política ja prepara l’escena, però els tribunals continuen sense posar-hi data. Junts, mentrestant, espera el retorn com qui espera una descàrrega elèctrica. És comprensible. Poques coses poden tornar a situar el partit al centre de la política catalana amb la força simbòlica del president travessant definitivament la frontera. El problema és que Puigdemont pot tornar a Catalunya, però Catalunya no pot tornar al 2017.
Quan ho faci trobarà un partit que conserva trenta-cinc diputats al Parlament, però que les enquestes ja situen molt més avall i, en alguns casos, per darrere d’Aliança Catalana. No és una sentència electoral, però sí alguna cosa prou seriosa per no atribuir-la a una mala setmana demoscòpica. Un partit que va néixer per representar la ruptura corre el risc d’haver-se convertit, en menys d’una dècada, en una força associada al passat.
Per entendre el problema cal tornar encara més enrere. Junts no es pot explicar sense Convergència, per molt que durant aquests anys hagin canviat les sigles, els logos i les genealogies oficials. Bona part d’aquella cultura política encara hi és: la capacitat d’adaptació, el domini institucional, l’instint de supervivència i aquella habilitat tan catalana de presentar cada negociació amb Madrid com una nova etapa del conflicte nacional.
Però quedar-se en la caricatura seria massa fàcil. Convergència també sabia fer coses que el sobiranisme posterior ha desaprès. Produïa quadres, ocupava territori, coneixia el país, parlava amb empresaris i alcaldes, governava administracions i aspirava a representar una societat sencera. No era només una màquina electoral. Durant els seus millors anys va actuar, amb totes les contradiccions imaginables, com una infraestructura política d’un país que no tenia Estat. La paradoxa és que Junts sembla haver heretat millor la capacitat convergent de ser necessari a Madrid que la capacitat convergent de ser imprescindible a Catalunya, i aquí hi ha una part del seu problema actual.
Junts sembla haver heretat millor la capacitat convergent de ser necessari a Madrid que la capacitat convergent de ser imprescindible a Catalunya.
La pregunta equivocada és si Junts ha de pactar amb Espanya. Els partits petits que aspiren a augmentar el poder del país que representen negocien allà on poden. El problema és saber què queda quan la negociació s’acaba.
Els diputats de Junts van ser decisius per fer possible la investidura de Pedro Sánchez. Això els va convertir durant un temps en una de les delegacions parlamentàries més fotografiades d’Espanya. Però la rellevància televisiva no és poder nacional. Després de cada acord caldria preguntar-se alguna cosa més incòmoda: Catalunya disposa de més instruments per decidir, recaptar, administrar, protegir la llengua, controlar infraestructures o afrontar els seus problemes? O Junts obté sobretot la satisfacció de comprovar que, durant unes setmanes, la Moncloa necessita saber què pensa? Madrid no hauria de servir a Junts per demostrar que Junts és important, sinó perquè Catalunya necessités una mica menys Madrid després de cada negociació.
Aquesta distinció obliga també a mirar el país que ha anat canviant mentre bona part de l’independentisme continuava discutint sobre el desenllaç del procés. Durant massa temps es va concentrar l’energia en la qüestió de l’Estat mentre la llengua, l’habitatge, la immigració, la natalitat, la seguretat, l’escola o la productivitat apareixien com problemes separats, gairebé administratius.
Però una nació no desapareix el dia que perd una votació. Pot continuar tenint Parlament, bandera i Govern mentre perd lentament els mecanismes que permeten reproduir-la: llengua, famílies, arrelament, institucions, activitat econòmica i capacitat d’integració. Aliança Catalana ha crescut entrant precisament en aquest buit.
Seria absurd que Junts reaccionés copiant-ne cada resposta, però seria encara més absurd que continués fingint que les preguntes només existeixen perquè Sílvia Orriols les formula. Immigració, integració, seguretat, llengua, habitatge o demografia no són propietat d’Aliança. Són problemes polítics. I el fet que durant anys una part del catalanisme hagi preferit parlar-ne amb incomoditat no els ha fet desaparèixer. Només ha deixat l’espai lliure perquè algú altre els ordenés dins d’un relat.
Immigració, integració, seguretat, llengua, habitatge o demografia no són propietat d’Aliança. Són problemes polítics.
Aquest podria ser precisament un dels espais de reconstrucció de Junts: no intentar convertir-se en una Aliança moderada, sinó formular una idea nacional més exigent que el multiculturalisme indiferent i més àmplia que una política basada en l’origen.
Pertànyer a Catalunya no hauria de dependre del lloc de naixement, però tampoc pot significar simplement viure-hi. Una comunitat política necessita una llengua comuna, normes compartides, drets i obligacions, arrelament i una certa capacitat per decidir quanta població pot incorporar i en quines condicions. Defensar això permetria parlar d’immigració sense convertir l’immigrant en culpable universal; defensar el català sense reduir-lo a una subvenció cultural; relacionar habitatge i natalitat amb continuïtat nacional; i recuperar la seguretat i l’autoritat com a responsabilitats elementals d’un Estat que algun dia es pretén construir.
El pitjor que podria fer Junts seria limitar-se a posar accents nous sobre les mateixes cares, no pas perquè tota la generació del procés hagi quedat inutilitzada. Al contrari: té experiència, coneixement, contactes, memòria institucional i una biografia política difícil de reproduir. Però un partit no entra en una època nova canviant el vocabulari de les persones que van dirigir l’anterior.
Necessita alcaldes, juristes, economistes, empresaris, professionals i dirigents joves que no hagin construït tota la seva identitat política al voltant de l’octubre de 2017. Els dirigents de l’etapa anterior poden continuar sent útils sense haver d’ocupar necessàriament tota la primera línia. Una cosa és conservar l’experiència i una altra convertir el càrrec en una propietat vitalícia.
És precisament aquí on reapareix Puigdemont. Junts intentarà utilitzar el seu retorn per rellançar el partit i faria malament si no ho intentés. Puigdemont continua disposant d’un capital simbòlic que no pot reproduir cap altre dirigent de Junts. Se li poden discutir decisions, estratègies i resultats, però hi ha una virtut que costa negar-li: ha suportat durant anys un cost personal extraordinari per mantenir una posició política que hauria estat molt més còmode abandonar. En una política plena de conviccions que duren exactament fins que comencen a resultar cares, això té valor.
No és casual que No Surrender, de Bruce Springsteen, hagi acabat convertida gairebé en una banda sonora política seva. La cançó parla de promeses que es decideix no abandonar quan mantenir-les ja no és fàcil, i aquesta obstinació —amb tot el que pugui tenir d’encert i d’error— explica una part important del personatge. Puigdemont representa l’1 d’Octubre, l’exili, la repressió de l’Estat i la negativa a considerar tancat el conflicte perquè Madrid decidís donar-lo per tancat. Però precisament perquè conserva aquesta autoritat, el seu últim gran servei al partit podria ser diferent del que molts imaginen: encara pot ser imprescindible sense haver d’aspirar a ser irreemplaçable.
Puigdemont encara pot ser imprescindible sense haver d’aspirar a ser irreemplaçable.
El seu retorn pot servir per intentar reconstruir la centralitat personal que tenia, reunir de nou els fidels i administrar durant uns anys la memòria del procés. O pot servir per obrir una transició, renovar quadres, protegir una nova generació i conservar per a ell una funció més difícil que encapçalar una candidatura: garantir que Junts continuï tenint sentit quan ja no necessiti presentar-lo com a resposta a totes les preguntes.
Això obligaria també a normalitzar la relació amb Aliança Catalana: ni copiar-la ni declarar-la contaminada, sinó competir-hi, discutir-hi, coincidir-hi quan coincideixin els interessos del país i enfrontar-s’hi quan les seves propostes siguin equivocades. I exigir-li, a mesura que creixi, exactament allò que s’hauria d’exigir a qualsevol força que aspiri a governar: bons quadres, respecte per les institucions, capacitat administrativa i resultats.
Junts no necessita simplement recuperar els seus votants, una preocupació pròpia de consultor, sinó tornar a merèixer-los. La diferència és important. Recuperar-los pot consistir a copiar discursos, canviar candidats o aprofitar durant uns mesos l’emoció del retorn de Puigdemont. Merèixer-los obliga a determinar què conserva de Convergència, què aprèn del procés, quins dels problemes que Aliança ha posat sobre la taula assumeix com a propis i, sobretot, què vol construir durant la pròxima dècada.
Junts no necessita simplement recuperar els seus votants, sinó tornar a merèixer-los.
Junts va néixer perquè una part del catalanisme va entendre que les estructures polítiques que tenia ja no servien per al moment que havia arribat. Potser el seu futur depèn ara d’aplicar-se aquella mateixa conclusió. El dia que Puigdemont torni, la frontera quedarà enrere i Junts haurà de decidir si utilitza el retorn per intentar tornar també al país del qual va sortir o per començar, finalment, a governar políticament el país que trobarà.
Deja una respuesta