Veure el booktràiler

Barcelona, una final i una trobada inesperada. Una introducció audiovisual a la història de la Laia i en Marc i als catorze anys que els canviaran la vida.

Llegir un fragment

L’inici de «París era una promesa», el primer capítol d’Un dia de partit.

Barcelona, 17 de maig de 2006 · FC Barcelona – Arsenal

El 2006 encara hi havia gent que pronunciava la paraula institucions sense ironia. No ho dic com un retret; ho dic perquè jo n’era una.

Treballava al departament jurídic de la Generalitat i, durant aquells mesos, l’edifici estava travessat per una energia difícil d’explicar sense caure en una certa ingenuïtat retrospectiva: una barreja de rutina administrativa i excitació històrica que no alterava gens el que es veia —les mateixes taules grises de sempre, les pantalles sobredimensionades per a feines modestes, la llum dels fluorescents que a mig matí tornava lleugerament malaltissa la cara de tothom— i, tanmateix, introduïa una variació gairebé imperceptible en la manera d’estar-hi. Hi havia alguna cosa semblant a una convicció, o a la il·lusió d’una convicció: la idea, probablement exagerada, que el llenguatge podia desplaçar la realitat uns centímetres.

No es tractava d’una èpica reconeixible. Ningú recorria els passadissos amb la sensació d’estar fundant res. El que passava era més discret i, per això mateix, més difícil d’anomenar: comentaris en veu baixa al costat de la fotocopiadora, trucades que començaven amb un «sí, ja ho he vist» pronunciat amb una urgència només una mica superior a l’habitual, cafès que s’allargaven uns minuts més perquè algú havia trobat una formulació nova per a una disposició addicional i volia ensenyar-la com qui detecta una escletxa en un sistema que semblava tancat. La política, vista des de dins, rarament adopta la forma dels grans gestos; sovint es redueix a funcionaris, assessors i juristes inclinats damunt d’un paràgraf amb la impressió —no del tot infundada— que l’ordre de dues subordinades pot alterar l’equilibri d’alguna cosa més gran.

En aquell moment la paraula Estatut era pertot arreu: a la premsa, a les tertúlies de ràdio, en converses que començaven parlant de futbol i acabaven parlant de competències. Es repetia que redefiniria la relació entre Catalunya i l’Estat, que actualitzaria un marc institucional que molts consideraven esgotat des de feia anys. Ningú no sabia amb precisió fins on arribaria aquell canvi, però durant un temps es va instal·lar la sensació —no del tot conscient de si mateixa— que alguna cosa important estava a punt de trobar una forma.

Aquell matí vaig arribar una mica abans de dos quarts de nou. Al maig, Barcelona recupera una llum que la fa més nítida i que, per un moment, fins i tot suavitza l’hostilitat de certs edificis institucionals. Vaig pujar l’escala exterior amb la bossa penjada a l’espatlla i una carpeta blava sota el braç. Conservo el record del pes d’aquella carpeta amb més claredat que el de moltes converses rellevants d’aquella època, potser perquè aleshores tendia a confondre el pes dels papers amb el de les coses.

A la meva taula hi havia tres documents impresos, un post-it tort de la Mònica i una tassa de cafè que no era meva. El primer era habitual. El segon també. El tercer indicava que l’Oriol havia passat per allà abans que jo arribés.

Va aparèixer pocs minuts després, amb aquella puntualitat que sembla casual però no ho és.

—No t’hi acostumis —va dir, assenyalant la tassa—. Avui és excepcionalitat democràtica.

L’Oriol rondava els quaranta i tenia aquella ironia controlada de qui ha passat prou temps a prop del poder per no creure-hi del tot, però no prou com per abandonar-lo. Portava americana fins i tot al juny i parlava de competències compartides amb la mateixa naturalitat amb què altres comenten el temps o l’alineació del Barça.

—Excepcionalitat democràtica o incapacitat logística? —li vaig preguntar.

—Una combinació raonable de totes dues. Han tornat a canviar una redacció i prefereixo que la vegis amb cafeïna.

Nosaltres no redactàvem l’Estatut. Al departament jurídic ens limitàvem a llegir les versions que tornaven de Madrid i a intentar determinar què implicava realment cada modificació.

Va deixar sobre la taula una nova versió del text i es va inclinar lleugerament.

—Mira la part de relacions bilaterals. Un altre cop.

—Un altre cop què?

—Un altre cop l’intent que sembli rellevant sense que Madrid se senti ofès i sense que aquí ningú tingui la impressió d’haver cedit. L’esport nacional.

Vaig obrir el document i vaig començar a llegir. Al passadís es barrejaven els sons habituals: impressores, portes tallafocs, passos sobre el terra encerat. A aquella hora l’edifici encara no estava del tot en marxa, però ja hi havia prou moviment perquè l’estructura semblés viva. Les administracions tenen alguna cosa d’orgànic: des de fora són pedra i protocol; des de dins, una suma de cossos que carreguen carpetes, s’interrompen, es contradiuen i intenten evitar que el conjunt es ressenti per l’acumulació de petits desajustos.

Mitja hora després érem els quatre a la sala del fons: l’Oriol, la Mònica, en Ferran i jo. Era una habitació sense caràcter, amb una taula ovalada, una finestra mal orientada i una bandera arraconada que només recuperava una certa dignitat quan hi havia visites. Sobre la taula, diverses còpies del text, retoladors i dues ampolles d’aigua sense obrir que portaven allà des de feia mesos.

La Mònica va parlar primer.

—Si això tira endavant, canvia moltes coses.

Ho va dir sense aixecar la vista del paper, amb el to de qui enumera conseqüències tècniques. Precisament per això es percebia una lleu vibració en la veu, una cosa que en ella era poc freqüent i, per tant, significativa.

En Ferran va deixar anar una rialla breu.

—Si els deixen canviar.

La pausa que va seguir era una d’aquelles pauses que en aquell edifici equivalien a una posició completa.

En Ferran no era exactament més intel·ligent que els altres, però sí més gastat. Havia vist prou coses per desenvolupar una resistència gairebé automàtica davant de qualsevol forma d’entusiasme. No era un cínic ple; pertanyia més aviat a aquella variant molt estesa d’escepticisme preventiu que desactiva qualsevol emoció col·lectiva abans que pugui tornar-se incòmoda.

L’Oriol es va reclinar a la cadira.

—No canviarà tot. Però algunes coses sí.

—La qüestió és quines —vaig dir.

En Ferran em va observar per damunt de les ulleres.

—La qüestió és quines es podran presentar com una victòria.

—No tot és propaganda —va intervenir la Mònica.

—No, és clar. També hi ha la filologia.

A l’Oriol li va fer gràcia. A mi, no especialment. Hi havia dies en què aquest tipus de comentaris em semblaven enginyosos; d’altres em semblaven una manera eficaç d’evitar qualsevol implicació. Jo continuava sent jove en el sentit menys indulgent de la paraula: encara em molestava aquesta intel·ligència que es protegeix per endavant.

Vaig assenyalar un paràgraf.

—Aquí hi ha un problema. Amb aquesta formulació, la interpretació que queda oberta és molt més estreta del que després es defensarà políticament.

L’Oriol va assentir.

—Per això ho estem mirant.

—Aleshores no és un matís —vaig continuar—. És una renúncia formulada amb cortesia.

La Mònica em va mirar amb una aprovació amb prou feines dissimulada. En Ferran va alçar una cella.

—És reconfortant comprovar que encara hi ha qui creu que el món es pot corregir afinant un adverbi.

—I també que hi ha qui prefereix assumir que no es pot corregir per no haver-ho d’intentar —vaig respondre.

---