Hi ha coses que només existeixen mentre algú les cuida. No ocupen lloc, no es poden guardar en una caixa ni apareixen a les fotografies, però un dia deixes de tenir-ne cura i, quan te n’adones, ja no hi són. Amb l’amor passa una mica això.
La frase me la va dir una amiga fa uns dies: «L’amor va de cuidar coses invisibles». Té una sensibilitat estranya, una mica refugi i una mica perill. Es fixa en coses que molta gent no veu i després hi posa paraules. De vegades, una fotografia. I quan ho fa, aquelles coses pesen una mica més. No és només que miri el món més bonic; tinc la sensació que el mira més endins. La frase se’m va quedar al cap. Hi ha frases que fan això: primer te les diu algú, després t’acompanyen una estona i, al final, t’adones que a dins hi havia un article.
Durant molt de temps havia pensat que estimar tenia sobretot a veure amb les coses visibles: estar junts, fer plans, viatjar, dormir al mateix llit, celebrar aniversaris, comprar regals, compartir una casa. Tot allò que, quan algú pregunta com va una relació, permet respondre amb fets. Però amb els anys he anat pensant que el que manté dues persones unides acostuma a passar en una zona molt menys espectacular, feta de coses que des de fora gairebé ningú no veu.
És recordar com pren el cafè l’altre sense haver-ho de preguntar, notar que està cansat abans que ho digui, saber quan necessita parlar i quan necessita que el deixin tranquil. És guardar una història que només fa riure dues persones o preguntar com ha anat una cosa que l’altre va explicar fa tres dies i que potser ja havia oblidat haver-te explicat. Són detalls petits, alguns fins i tot ridículs, però és precisament allà on una relació va acumulant una mena de patrimoni privat que no serviria de res a ningú més.
Una relació va acumulant una mena de patrimoni privat que no serviria de res a ningú més.
Hi ha parelles que conserven perfectament totes les coses visibles i, tanmateix, ja han perdut això. Continuen compartint casa, vacances, sopars i fotografies, però han deixat de mirar-se amb curiositat. Ja no pregunten gaire, els petits rituals van desapareixent i aquella sensació que una part del món només existia entre ells es va fent més petita. Des de fora potser no ha canviat res. Per dins, gairebé tot.
Potser per això les relacions no sempre es trenquen el dia que passa alguna cosa enorme. De vegades es trenquen molt abans, d’una manera tan lenta que ningú no podria assenyalar-ne la data. Comença quan preguntar fa mandra, quan s’escolta només per contestar, quan aquella broma que abans era de tots dos deixa de fer gràcia o quan el cansament de l’altre es converteix en una molèstia. A poc a poc cadascú comença a administrar la seva vida i l’espai compartit queda reduït a logística. Encara hi ha una parella, però ja gairebé no hi ha aquell lloc que només existia perquè tots dos el cuidaven.
Encara hi ha una parella, però ja gairebé no hi ha aquell lloc que només existia perquè tots dos el cuidaven.
L’amor necessita grans decisions de tant en tant, però difícilment pot viure només d’elles. Es conserva en coses molt més fràgils: continuar admirant una persona que ja coneixes massa, no utilitzar contra ella allò que un dia et va explicar perquè confiava en tu, protegir una intimitat fins i tot quan ningú no està mirant. També consisteix a saber que durant una discussió hi ha paraules que podries dir, potser fins i tot amb raó, i decidir no dir-les perquè guanyar aquella batalla faria malbé alguna cosa que val molt més.
També consisteix a deixar que l’altre canviï, que potser és una de les formes més difícils de cuidar. Ens enamorem d’una persona concreta i després pretenem, sense adonar-nos-en, que continuï sent exactament aquella persona perquè va ser aquella qui ens va enamorar. Però estimar algú també significa no obligar-lo a conservar-se per tranquil·litzar-nos, tornar a descobrir-lo de tant en tant i acceptar que hi haurà versions seves que encara no coneixem. I esperar que l’altre faci el mateix amb nosaltres.
Estimar algú també significa no obligar-lo a conservar-se per tranquil·litzar-nos.
Tot això queda bastant malament en una fotografia. No hi ha cap imatge especialment bonica d’haver escoltat bé una conversa, d’haver callat a temps, de recordar una por que l’altre només va confessar una nit o de continuar tocant-li l’esquena mentre dorm encara que portis anys fent-ho. Són coses petites que no tenen cap valor per a ningú més i que, precisament per això, poden acabar tenint-ne tant per a dues persones.
Potser l’amor consisteix sobretot en això: a anar construint entre dos un lloc que no existeix físicament enlloc i després tenir-ne prou cura perquè no desaparegui. L’amor va de cuidar coses invisibles, perquè sovint són les úniques que ningú més no pot cuidar per vosaltres.
Si vols continuar explorant l’amor i el pas del temps des de la ficció, pots llegir la presentació de la novel·la Un dia de partit.
Deja una respuesta