Quan s’observa la Catalunya posterior al 2017 amb una certa perspectiva, potser el tret més característic no és la derrota, ni la repressió, ni tan sols el fracàs de la independència, sinó el cansament. Durant gairebé una dècada, la política catalana havia viscut instal·lada en un estat de mobilització permanent. Manifestacions multitudinàries, consultes, campanyes electorals repetides, recursos judicials, detencions, judicis i negociacions havien convertit la qüestió nacional en l’eix al voltant del qual girava una part important de la vida pública catalana.
Aquella intensitat va tenir conseqüències polítiques evidents, però també psicològiques. Durant anys, una part considerable de la societat catalana va viure amb la sensació d’estar participant en un moment històric excepcional. Fins i tot aquells que s’oposaven a la independència tenien la percepció de trobar-se davant d’un conflicte capaç d’alterar profundament el futur del país. La política va deixar de percebre’s com una administració rutinària de problemes per convertir-se en un espai carregat d’expectatives col·lectives.
Tanmateix, l’etapa posterior al procés va anar substituint progressivament aquella sensació per una altra de ben diferent. La confrontació va deixar pas a la gestió. Les grans promeses històriques van ser reemplaçades per negociacions parlamentàries, discussions pressupostàries i pactes institucionals. Catalunya va començar a assemblar-se cada vegada més a qualsevol altra comunitat autònoma espanyola. El conflicte continuava present en els discursos, però havia desaparegut com a horitzó immediat.
La confrontació va deixar pas a la gestió. El conflicte continuava present en els discursos, però havia desaparegut com a horitzó immediat.
Aquesta transformació no va afectar únicament els partits. També va modificar l’ecosistema mediàtic i cultural català. Durant els anys de màxima intensitat independentista, bona part del debat públic havia girat al voltant de la sobirania, la repressió, els presos, l’exili o el futur polític del país. Després del 2017, aquell marc va anar perdent centralitat i va ser substituït per un altre molt més compatible amb una situació de normalitat institucional.
TV3 simbolitza força bé aquesta evolució. L’excepcionalitat política va anar deixant pas a una agenda més semblant a la de qualsevol mitjà públic occidental: diversitat, sostenibilitat, igualtat, inclusió o noves sensibilitats culturals. Temes legítims i rellevants, però que compartien una característica important: permetien construir amplis consensos dins de les elits polítiques, mediàtiques i culturals catalanes.
Una cosa semblant va succeir en bona part de l’ecosistema vinculat a l’independentisme. Entitats, mitjans, organitzacions culturals i sectors significatius de l’administració es van anar adaptant gradualment a aquest nou clima. La qüestió nacional continuava present, però cada vegada més integrada dins d’una lògica institucional previsible. L’objectiu semblava consistir a gestionar el desacord més que no pas a aprofundir-hi.
El resultat va ser una Catalunya més estable, més administrada i més previsible. Però també una Catalunya on determinades qüestions començaven a generar una incomoditat creixent. No perquè estiguessin prohibides ni perquè existís una censura explícita, sinó perquè alguns debats semblaven encaixar cada vegada pitjor dins dels consensos dominants. A poc a poc va anar apareixent la sensació que certes preocupacions trobaven més espai en converses privades que no pas en el debat públic.
Convé no exagerar aquest fenomen. Catalunya continuava sent una democràcia pluralista on coexistien sensibilitats molt diverses. Però tampoc convé ignorar-lo. Perquè quan una part de la societat comença a sentir que determinats conflictes no troben una representació adequada, el problema deixa de ser únicament el conflicte en si mateix. El problema passa a ser també la distància creixent entre l’experiència quotidiana de moltes persones i el llenguatge utilitzat per aquells que pretenen representar-les.
Al final, l’ecosistema polític català va començar a semblar més homogeni del que realment era la societat que tenia a sota. I quan això passa, acostuma a obrir-se un espai per a actors disposats a parlar precisament d’allò que la resta preferiria no discutir.
Quan una part de la societat comença a sentir que determinats conflictes no troben representació, el problema deixa de ser només el conflicte. El problema passa a ser també qui el representa.
És en aquest context que comença a emergir una qüestió que durant molt de temps havia quedat en un segon pla dins de la política catalana. No perquè fos nova, sinó perquè la intensitat del procés havia absorbit pràcticament tot l’espai disponible per a altres debats. Mentre Catalunya discutia sobre independència, referèndums, presos o exili, el país continuava transformant-se a través de processos molt més lents i menys espectaculars, però no necessàriament menys importants.
La immigració forma part d’un d’aquests processos. Catalunya fa dècades que rep població procedent de múltiples orígens i, en termes generals, aquesta transformació es va produir de manera relativament pacífica. Tanmateix, amb el pas del temps, el canvi va deixar de percebre’s únicament a través d’estadístiques o informes demogràfics per començar a formar part de l’experiència quotidiana de moltes persones. Allò que abans apareixia com una tendència abstracta va començar a fer-se visible en barris, escoles, comerços, espais públics i dinàmiques socials concretes.
La qüestió important aquí no és determinar si aquest canvi s’ha de considerar positiu o negatiu. Allò rellevant és entendre que una part creixent de la població va començar a percebre que estava vivint una transformació profunda del seu entorn immediat. En alguns llocs, el català va deixar de ser la llengua habitual en espais on ho havia estat durant dècades. En altres, van aparèixer formes de convivència noves que exigien processos constants d’adaptació. I, en molts casos, va sorgir una convicció difícil de definir amb precisió, però relativament estesa: la impressió que el país estava canviant més ràpidament del que les institucions semblaven disposades a reconèixer públicament.
Durant força temps, el sistema polític va respondre a aquesta qüestió utilitzant un llenguatge fonamentalment administratiu o moral. Es parlava d’integració, diversitat, cohesió social o interculturalitat. Totes elles eren categories legítimes i necessàries. El problema era que una part de la ciutadania no sentia que aquell llenguatge descrivís completament allò que observava en la seva vida quotidiana. Entre determinades experiències concretes i el discurs institucional començava a obrir-se una distància cada vegada més visible.
El punt d’inflexió simbòlic va arribar l’agost del 2017. Els atemptats de Barcelona i Cambrils van deixar una empremta molt més profunda del que sovint s’admet públicament. No únicament per la gravetat dels fets, sinó perquè van alterar algunes certeses que fins aleshores semblaven força consolidades dins de l’imaginari col·lectiu català.
Els atemptats van introduir un dubte incòmode en un relat que molts consideraven consolidat: el de l’èxit automàtic de la integració.
Durant anys havia predominat la idea que Catalunya representava un model relativament reeixit d’integració. Més obert, més flexible i menys conflictiu que altres existents a Europa. Els atemptats van introduir un dubte incòmode dins d’aquest relat. Els responsables no havien arribat de fora per cometre els atacs. Molts d’ells havien crescut a Catalunya, havien passat per escoles catalanes, parlaven català i formaven part, almenys en aparença, de la mateixa realitat social que la resta de joves de la seva generació.
Allò obligava a plantejar preguntes molt més complexes que les habituals discussions sobre immigració. Si persones nascudes o socialitzades a Catalunya podien acabar participant en processos de radicalització semblants, aleshores el problema no podia reduir-se únicament a qüestions econòmiques o administratives. Apareixia una dimensió cultural i identitària molt més difícil d’abordar des dels marcs polítics tradicionals.
Tanmateix, amb el pas dels anys, la qüestió va anar desapareixent progressivament del centre del debat públic. No perquè hagués deixat d’existir preocupació social, sinó perquè el tema resultava extraordinàriament incòmode per a gairebé tots els actors polítics. L’esquerra temia alimentar discursos identitaris excloents. L’independentisme preferia mantenir el focus sobre la qüestió nacional. I bona part de les institucions van optar per abordar el problema des d’un llenguatge tècnic i prudent que evitava entrar en terrenys potencialment explosius.
Això no va significar que la inquietud desaparegués. Al contrari. Allò que per a una part del país es va convertir en un episodi tancat, per a altres va continuar funcionant com una mena de trauma silenciós. Un esdeveniment que qüestionava relats previs sobre integració, convivència i cohesió social, però que rarament trobava espais on pogués ser discutit amb naturalitat.
A poc a poc, la immigració va deixar de ser únicament una qüestió relacionada amb la demografia o les polítiques públiques. Va començar a transformar-se en quelcom més ampli: un símbol de la distància creixent entre determinades experiències socials i els discursos dominants de les institucions polítiques, mediàtiques i culturals. La qüestió ja no era únicament quanta immigració arribava o com s’havia de gestionar. La qüestió era també per què resultava tan difícil discutir determinats aspectes del fenomen sense que el debat derivés immediatament cap a desqualificacions morals.
La qüestió ja no era únicament quanta immigració arribava. La qüestió era també per què resultava tan difícil parlar-ne amb normalitat.
Va ser aleshores quan va començar a fer-se visible un altre problema. L’independentisme català semblava cada vegada menys preparat per absorbir políticament aquest conflicte. Durant anys, el procés havia aconseguit integrar sensibilitats molt diverses dins d’un mateix espai polític. Mentre el conflicte amb l’Estat ocupava el centre de la política catalana, moltes contradiccions internes havien romàs en un segon pla. Però la normalització posterior al 2017 va alterar aquest equilibri.
A mesura que la independència deixava de percebre’s com un horitzó immediat, van començar a reaparèixer diferències que fins aleshores havien quedat parcialment suspeses. Una part dels votants independentistes continuava compartint plenament els objectius nacionals del moviment, però començava a sentir que determinades preocupacions quotidianes no trobaven una representació clara dins dels partits tradicionals. ERC estava cada vegada més orientada cap a la gestió institucional. Junts continuava centrant bona part del seu discurs en la qüestió nacional. La CUP interpretava aquests debats des d’unes coordenades completament diferents. Cap d’aquests espais semblava especialment disposat a convertir la immigració en una qüestió política central.
Va ser aquí on va començar a obrir-se un espai polític desocupat. No únicament un espai ideològic orfe, sinó també un problema de representació. La sensació que existien conflictes reals per als quals ningú semblava disposar d’un llenguatge polític adequat. I quan una societat genera un buit de representació prou persistent, rarament roman buit durant gaire temps. L’espai que durant anys havia ocupat el conflicte nacional començava a quedar disponible per a un altre tipus de conflictes. I la política té horror al buit. Tard o d’hora algú acabaria ocupant-lo.
La política té horror al buit. Tard o d’hora algú acabaria ocupant-lo.
Arribats a aquest punt, la pregunta ja no és per què existeix un espai polític disponible, sinó per què és precisament Sílvia Orriols qui aconsegueix ocupar-lo. Perquè els conflictes socials, per si sols, no generen automàticament lideratges polítics. Perquè això passi cal que aparegui algú capaç de convertir inquietuds disperses en un relat recognoscible i de connectar emocionalment amb una part de la població.
La primera característica que ajuda a explicar el fenomen és l’autenticitat. O, més exactament, la percepció d’autenticitat. En política importa menys que un dirigent tingui realment unes conviccions profundes que el fet que els ciutadans creguin que les té. I una part significativa dels qui simpatitzen amb Orriols té precisament aquesta impressió: la de trobar-se davant d’algú que diu exactament allò que pensa, amb independència de les conseqüències que això pugui tenir per a la seva carrera política o per a la seva imatge pública.
Aquesta percepció resulta especialment important en una època marcada per una desconfiança creixent cap a les institucions. Durant anys, una bona part de la política occidental ha evolucionat cap a formes de comunicació extraordinàriament cuidades, on cada paraula sembla sotmesa a filtres, assessors, estudis demoscòpics i estratègies d’imatge. El resultat acostuma a ser un llenguatge cada vegada més correcte, però també cada vegada més previsible. Molts ciutadans tenen la sensació d’escoltar discursos dissenyats per evitar errors més que no pas per expressar conviccions.
Per a una part dels seus votants, Orriols no sembla una política construïda pels assessors. Sembla una persona que diu exactament allò que pensa.
Orriols apareix justament en la direcció contrària. El seu estil transmet espontaneïtat, fins i tot quan resulta excessiu o polèmic. Parla com algú que sembla més interessat a defensar una posició que no pas a resultar acceptable per a tots els públics. Això provoca rebuig en uns sectors i adhesió en uns altres, però difícilment deixa indiferent. I en una època en què l’atenció s’ha convertit en un dels recursos polítics més valuosos, aquesta capacitat de generar reacció immediata constitueix un avantatge considerable.
Tanmateix, l’autenticitat per si sola no és suficient per explicar el seu creixement. També resulta important la manera com introdueix el conflicte en el debat públic. Durant els anys posteriors al procés, una part significativa de la política catalana va adoptar un to cada vegada més administratiu. Els desacords continuaven existint, però tendien a expressar-se mitjançant un llenguatge tecnocràtic, institucional o moral. Els problemes apareixien formulats com a qüestions de gestió, coordinació o recursos. Fins i tot quan els debats eren intensos, acostumaven a desenvolupar-se dins de marcs relativament previsibles.
Orriols trenca amb aquesta dinàmica. El seu discurs no pretén gestionar la tensió, sinó assenyalar-la. No busca reduir els desacords que generen determinades qüestions, sinó situar-los en primer pla. Mentre una bona part del sistema polític intenta traduir els problemes a un llenguatge compatible amb el consens institucional, ella fa exactament el contrari: retorna a aquests problemes la seva dimensió polèmica, emocional i confrontacional.
Orriols no pretén gestionar el conflicte. Pretén assenyalar-lo.
Això explica per què provoca reaccions tan intenses. Per als seus detractors representa una amenaça contra determinats consensos establerts. Per als seus partidaris representa precisament la prova que encara existeix algú disposat a qüestionar-los. El contingut concret dels seus missatges importa, però sovint importa menys que el fet que existeixi una figura política disposada a formular-los públicament.
I és aquí on apareix la clau més profunda del fenomen. Orriols no creix únicament perquè existeixi un conflicte relacionat amb la immigració ni perquè una part de la societat catalana comparteixi les seves posicions. Creix perquè retorna a la política una sensació que molts creien desapareguda des del final del procés: la sensació que encara existeixen qüestions capaces de dividir realment la societat i d’alterar el rumb dels esdeveniments.
Durant anys, l’independentisme havia funcionat precisament així. Més enllà dels resultats concrets, el procés generava la impressió que el país es trobava davant d’una decisió històrica. Hi havia un horitzó, un adversari identificable i la sensació —encertada o no— que alguna cosa important estava en joc. Quan aquella dinàmica es va esgotar, la política catalana va conservar les institucions, els partits i els debats, però va perdre en gran mesura aquesta percepció d’intensitat històrica.
És precisament aquesta intensitat la que Orriols torna a introduir dins del sistema. No perquè proposi una nova independència ni perquè disposi d’una capacitat real per transformar Catalunya per si sola. El que retorna és una altra cosa: la percepció que encara existeixen conflictes oberts sota la superfície de la normalitat institucional.
Orriols no retorna la independència al centre del debat. Retorna una altra cosa: la sensació que encara existeixen conflictes capaços de dividir el país.
Naturalment, això no significa que els qui li donen suport comparteixin exactament les mateixes motivacions. Alguns la voten per qüestions relacionades amb la immigració. Altres per rebuig als partits tradicionals. Altres perquè hi perceben una defensa més ferma de la identitat catalana. Però darrere de totes aquestes raons existeix un element comú: la percepció que representa una ruptura amb la normalitat política construïda durant els anys posteriors al 2017.
I potser és precisament això el que explica el seu creixement. No tant el contingut concret de cada proposta, sinó la impressió que torna a existir una figura capaç d’introduir incertesa, conflicte i tensió en un sistema que portava anys orientat cap a l’administració dels desacords. Més que les seves propostes concretes, allò que atrau molts dels seus votants és la impressió que torna a existir una experiència de conflicte polític real.
Més que les seves propostes concretes, allò que atrau molts dels seus votants és la percepció que torna a existir alguna cosa important en joc.
La reacció del sistema polític català davant l’aparició d’Orriols ha estat gairebé tan reveladora com el mateix fenomen. Des dels seus primers èxits electorals, una bona part dels partits tradicionals van optar per respondre-hi mitjançant una combinació d’aïllament institucional i deslegitimació pública. El cordó sanitari es va presentar com una necessitat democràtica destinada a impedir que determinades posicions adquirissin capacitat d’influència dins de les institucions.
Des d’una perspectiva estrictament política, la decisió resulta comprensible. Cap partit està obligat a pactar amb un altre ni a facilitar-li l’accés al poder. Tanmateix, el problema dels cordons sanitaris és que no sempre produeixen els efectes que pretenen. Funcionen relativament bé quan l’actor exclòs ocupa una posició clarament marginal dins de la societat. Resulten molt més problemàtics quan una part creixent de l’electorat comença a percebre que l’exclusió no respon únicament a desacords polítics, sinó també a una voluntat d’evitar determinats debats.
Una cosa semblant va succeir en l’àmbit mediàtic. En pocs anys, Orriols va passar de ser una figura pràcticament desconeguda a convertir-se en un dels personatges més comentats de la política catalana. Costa trobar una dirigent amb una presència tan constant en tertúlies, entrevistes, editorials i debats públics. Paradoxalment, molts dels espais que més contribuïen a denunciar el seu creixement acabaven augmentant també la seva visibilitat.
Existeix, a més, un fenomen que es repeteix amb freqüència en moltes democràcies occidentals. Quan una part significativa de la població percep que un actor polític rep un tracte excepcionalment hostil per part de les elits polítiques, mediàtiques o culturals, aquesta hostilitat pot acabar funcionant com una forma involuntària de legitimació. El focus deixa de situar-se únicament sobre les propostes de l’actor qüestionat i comença a desplaçar-se cap al comportament d’aquells que intenten excloure’l.
Això ajuda a entendre per què l’estratègia basada exclusivament en la demonització acostuma a produir resultats limitats. Una part dels seus votants no interpreta aquesta hostilitat com un senyal d’alarma. La interpreta com una prova d’autenticitat. Si tantes institucions, mitjans i partits reaccionen amb tanta intensitat, conclouen, potser és perquè està assenyalant alguna cosa que altres prefereixen no discutir.
Per això el fenomen Orriols no es pot explicar únicament a través de la immigració, de Ripoll o del desgast de l’independentisme. El seu creixement també té a veure amb la manera com el mateix sistema ha reaccionat davant la seva aparició. Perquè una part dels seus votants no la percep únicament com una dirigent que planteja determinades propostes. La percep com la prova que encara existeixen conflictes que les institucions preferirien mantenir sota control. I quan aquesta percepció s’instal·la en una part de l’electorat, l’exclusió deixa de debilitar necessàriament l’exclòs. De vegades passa exactament el contrari. La qüestió ja no era únicament qui era Orriols. La qüestió començava a ser què deia sobre Catalunya el fet mateix que Orriols existís.
Deja una respuesta