La Catalunya del postprocés s’assembla cada vegada més a un d’aquells bars que sobreviuen oberts de matinada quan la ciutat ja ha decidit anar-se’n a dormir. Encara hi ha gent dins, encara s’encenen els llums cada matí i continuen apareixent titulars, tertúlies i discussions polítiques, però costa trobar algú que realment cregui que pot passar alguna cosa important. Fa anys la conversa pública catalana estava plena de paraules enormes —ruptura, república, mandat democràtic, estructures d’Estat— i ara, en canvi, un té la sensació que el país s’ha acostumat lentament a parlar en veu baixa, gairebé amb prudència, com si encara arrossegués el cansament d’una ressaca massa llarga.
L’estrany és que no fa tant de temps semblava possible alterar el rumb de les coses. Fins i tot aquells que miraven el procés amb distància podien percebre que a Catalunya estava passant alguna cosa poc habitual a l’Europa contemporània: una mobilització sentimental de dimensions gegantines. Hi havia una barreja d’entusiasme, orgull i vertigen col·lectiu difícil d’explicar avui, quan bona part d’aquells balcons han perdut les banderes i molts dels qui fa vuit anys travessaven Catalunya per anar a una manifestació prefereixen ara canviar de tema durant el sopar. L’independentisme va generar durant un temps la sensació que el conflicte històric català havia deixat enrere el terreny simbòlic i estava entrant, finalment, en una fase decisiva.
Després va venir l’aterratge. I potser el més dur no va ser comprovar que la independència no arribava, sinó descobrir fins a quin punt tota aquella energia podia acabar absorbida per la mateixa lògica institucional que suposadament venia a desafiar. La política catalana va anar entrant a poc a poc en una mena de normalitat grisa on l’èpica es va convertir en negociació, la confrontació en gestió i bona part dels dirigents que parlaven en termes gairebé històrics van acabar atrapats en discussions pressupostàries, equilibris parlamentaris i estratègies de supervivència autonòmica. Vista amb perspectiva, la sensació dominant no és tant la d’una derrota clàssica com la d’una desactivació lenta.
La derrota no sempre arriba en forma de repressió. De vegades arriba en forma de cansament.
I això deixa conseqüències. Moltes més de les que reflecteixen les enquestes. Perquè hi ha una part de Catalunya que des d’aleshores viu instal·lada en una mena de fatiga política difícil de descriure. Gent que durant anys va sentir que participava en alguna cosa important i que ara observa la política catalana amb la barreja exacta de cinisme, decepció i distància emocional que apareix quan una societat comença a sospitar que potser estava perseguint un horitzó que ningú sabia realment com assolir.
En aquest clima apareix Orriols. Una part important de l’error consisteix a analitzar el seu creixement únicament com una reacció a la immigració o com una simple anomalia electoral nascuda en una època crispada. El fenomen té bastant més profunditat que això. De fet, la incomoditat que provoca en bona part de l’ecosistema polític i mediàtic català té a veure amb una cosa molt concreta: obliga a reconèixer que sota l’aparent normalitat institucional continuen existint conflictes que mai no van acabar de desaparèixer del tot, encara que durant anys s’intentessin arraconar sota capes de correcció política, gestió autonòmica i retòrica buida.
ERC representa força bé aquesta transformació. Durant anys va aconseguir projectar la imatge d’un partit disposat a assumir riscos històrics i va acabar convertit en una maquinària institucional obsessionada amb transmetre responsabilitat, moderació i capacitat de gestió. Junts va quedar atrapat en una situació encara més incòmoda, intentant conservar la retòrica emocional del procés mentre acceptava, a la pràctica, els límits que abans prometia desbordar. I la CUP, malgrat mantenir una certa capacitat simbòlica, mai no va aconseguir convertir tota aquella energia social en una estructura de poder real i duradora.
Aquí és on Orriols connecta amb una part de l’electorat català. No tant perquè molta gent la vegi com una solució clara o un projecte polític perfectament construït, sinó perquè torna a introduir en el debat paraules que semblaven prohibides o directament expulsades de l’espai públic català dels últims anys: identitat, arrelament, continuïtat, comunitat, conflicte. Mentre bona part de la política institucional parla un llenguatge cada vegada més burocràtic, emocionalment pla i obsessionat amb la moderació, ella transmet alguna cosa molt més aspra i molt menys filtrada.
Aliança Catalana creix sobretot perquè existeix una part del país que ja no se sent representada per la gestió melancòlica del fracàs.
Amb els anys, a més, moltes de les coses que al principi semblaven excepcionals o provisionals van acabar convertint-se en part del paisatge habitual de la política catalana. La dinàmica institucional va acabar imposant els seus ritmes, els seus incentius i també els seus límits, i bona part de les organitzacions que durant un temps havien alimentat la idea d’una confrontació històrica es van anar adaptant a poc a poc a una lògica molt més compatible amb l’estabilitat autonòmica. No va caldre cap gran conspiració ni cap traïció espectacular retransmesa en directe. Aquestes coses gairebé mai funcionen així. L’absorció sol ser molt més lenta, més grisa i bastant menys cinematogràfica del que a vegades imaginen aquells que parlen constantment de clavegueres, infiltracions o plans secrets. Arriba un moment en què els mateixos protagonistes comencen a considerar completament normal allò que uns anys abans haurien presentat com una renúncia inacceptable.
Després de mobilitzar emocionalment tanta gent durant tants anys, tornar a la normalitat pesa molt més del que sembla. Hi ha persones que durant la tardor del 2017 sentien honestament que estaven vivint un dels moments polítics més importants de la seva vida i que avui observen la política catalana amb una barreja de cansament, ironia i distància emocional difícil d’amagar. La sensació que roman no és únicament la d’una derrota política, sinó la d’haver descobert massa tard que ningú sabia realment com sostenir fins al final tot allò que es prometia des dels escenaris, els parlaments i les manifestacions.
I aquest desgast encara travessa Catalunya. Sota l’aparent normalitat institucional persisteix una sensació força estesa de pèrdua i desorientació col·lectiva, com si el país hagués anat aprenent lentament a convertir la impotència en una forma més de pragmatisme polític.
El retrocés del català en molts entorns urbans, la transformació accelerada de determinats barris, la sensació que cada vegada resulta més difícil accedir a un habitatge o fins i tot la impressió, força estesa, que Barcelona viu ja emocionalment separada d’una bona part de la Catalunya interior formen part d’un malestar de fons que rarament apareix explicat amb gaire honestedat en el discurs públic català. Durant anys, una part important de les elits polítiques, mediàtiques i culturals va actuar com si anomenar certs conflictes fos en si mateix una manera d’empitjorar les coses. Com si n’hi hagués prou amb deixar de parlar de determinats problemes perquè acabessin perdent rellevància social per si sols.
Però la realitat gairebé mai funciona així. Hi ha barris on molta gent sent des de fa temps que viu canvis profunds en la seva vida quotidiana mentre escolta discursos institucionals que semblen escrits per a un altre país. I aquesta distància entre experiència real i relat oficial acaba generant una cosa molt perillosa: la sensació que ningú està descrivint honestament allò que passa davant dels ulls de la gent.
Aquí apareix una de les claus del fenomen Orriols. Més enllà de les seves propostes concretes o de la viabilitat real d’Aliança Catalana, hi ha una cosa evident: torna a introduir en el debat públic paraules i conflictes que durant anys havien quedat pràcticament expulsats del llenguatge polític acceptable en determinats ambients catalans. Identitat, arrelament, continuïtat, comunitat, fronteres. I els conflictes no desapareixen simplement perquè es deixi de parlar-ne. Romanen allà, acumulant-se sota la superfície, fins que algú torna a posar-los nom.
Els conflictes que una societat decideix no anomenar no desapareixen. Només s’acumulen sota la superfície.
Segurament per això Orriols connecta amb una part de l’electorat independentista desencantat. No tant perquè molta gent la vegi com una solució definitiva, sinó perquè trenca una sensació de resignació política que feia anys que s’estenia per Catalunya. Mentre bona part de la política institucional sembla instal·lada en una gestió cada vegada més burocràtica i emocionalment esgotada, ella torna a parlar un llenguatge de conflicte, identitat i continuïtat històrica.
I això explica també la incomoditat que provoca. El creixement d’Aliança Catalana no parla únicament d’Orriols; parla sobretot d’una part del país que ha deixat de confiar en les fórmules tradicionals de l’independentisme i que comença a buscar altres maneres, encara confuses i contradictòries, d’expressar un malestar que mai no va desaparèixer del tot després del procés.
El problema és que qualsevol moviment polític comença realment a posar-se a prova quan deixa de ser marginal i es converteix en una possibilitat real. És aquí on històricament apareixen les dinàmiques que acaben desgastant, fragmentant o absorbint bona part dels impulsos de ruptura. I probablement una de les raons per les quals avui existeix tanta desil·lusió dins de l’independentisme té a veure precisament amb això: molta gent sent haver comprovat fins a quin punt el sistema disposa de mecanismes enormement eficaços per integrar allò que inicialment semblava amenaçar-lo.
A més, el poder contemporani rarament necessita destruir frontalment allò que el desafia. En té prou absorbint-ho lentament. La professionalització de la política, la dependència institucional, la pressió mediàtica o el simple desgast psicològic acaben construint un entorn on sostenir durant anys una lògica veritablement rupturista resulta molt més difícil del que semblava durant la fase èpica de les mobilitzacions.
I, en realitat, això va ser el que va acabar passant amb l’independentisme català. Allò que durant uns anys va semblar un moviment disposat a alterar seriosament el marc polític de l’Estat va acabar entrant a poc a poc en una xarxa d’incentius institucionals de la qual molt pocs dirigents van semblar capaços —o potser simplement disposats— de sortir. La prioritat va deixar de ser construir poder propi i va passar a convertir-se en una altra cosa molt més recognoscible: conservar posicions, negociar marges, administrar temps i sobreviure dins del marc existent.
Encara avui es manté una certa retòrica de confrontació, especialment en determinats discursos o moments simbòlics, però una part important de la societat catalana té la sensació que el conflicte real va anar perdent intensitat fins a acabar perfectament integrat dins de dinàmiques compatibles amb l’estabilitat general del sistema.
Per això resulta força ingenu pensar que el futur de fenòmens com el d’Orriols dependrà únicament dels resultats electorals. La política recent és plena de moviments que van créixer ràpidament prometent alterar l’ordre existent i que van començar a buidar-se just quan es van apropar al poder real. És aquí on apareixen gairebé sempre les mateixes dinàmiques: lluites internes, necessitat de moderar-se, dependència institucional, pressió mediàtica, càlculs electorals, obsessió per resultar acceptables. A poc a poc, l’impuls inicial comença a erosionar-se fins que allò que semblava una ruptura acaba funcionant dins dels mateixos codis que prometia desafiar.
L’aparició d’Orriols trenca, a més, una certa sensació de normalitat artificial que s’havia anat instal·lant a Catalunya després del procés. Recorda que sota la superfície continuen acumulant-se frustracions, cansament i tensions que mai no van desaparèixer del tot.
Però fins i tot tenint això en compte, el veritable interès del fenomen Orriols no està només en allò que pugui arribar a fer, sinó en allò que revela sobre el moment psicològic que travessa Catalunya. Perquè el seu creixement sembla expressar una cosa bastant evident: existeix una part del país que ja no se sent representada ni per la resignació tecnocràtica ni per aquella gestió melancòlica del fracàs en què va acabar instal·lada bona part de l’independentisme tradicional. Hi ha gent que percep que alguna cosa important es va trencar durant aquests anys i que comença a desconfiar d’aquells que fa massa temps que administren la impotència com si fos l’única forma possible de realisme polític.
I potser la qüestió de fons és precisament aquesta. No tant si la independència era viable, impossible o mal plantejada, ni si les estratègies utilitzades durant aquells anys van ser ingènues o irresponsables. La pregunta important probablement està una mica més avall, en una capa més incòmoda i més difícil de mesurar electoralment: si encara existeix a Catalunya voluntat de continuïtat històrica. Si queda una part de la societat capaç de pensar el país més enllà de la simple gestió autonòmica, més enllà de la comoditat institucional i també més enllà d’aquesta resignació emocional que s’ha anat estenent lentament des del 2017.
Perquè els països rarament desapareixen de cop. El normal és que es vagin esgotant a poc a poc. Comencen a esgotar-se quan deixen de creure seriosament en ells mateixos, quan la derrota es converteix en costum i quan qualsevol horitzó col·lectiu mínimament ambiciós comença a percebre’s com una cosa ingènua, ridícula o directament impossible. Hi ha un moment en què una societat deixa d’imaginar futur i comença simplement a administrar inèrcies.
Hi ha un moment en què una societat deixa d’imaginar futur i comença simplement a administrar inèrcies.
El veritable interès del fenomen Orriols no està únicament en el seu programa polític ni en allò que pugui arribar a durar electoralment, sinó en haver interromput, encara que sigui d’una manera parcial i confusa, aquesta sensació de tancament històric que s’havia anat instal·lant a Catalunya durant els últims anys.
Això no significa que aquest moviment hagi d’escapar a les dinàmiques que van acabar desgastant altres intents anteriors. Pot acabar moderant-se, integrant-se o sent neutralitzat com tantes vegades ha passat abans. La història recent convida més a l’escepticisme que a l’entusiasme.
Però fins i tot així, la seva aparició deixa flotant una pregunta incòmoda sobre la Catalunya contemporània: per què, després de tants anys de cansament, desmobilització i cinisme polític, torna a sorgir en una part de la societat una necessitat de conflicte polític real?
I potser el simple fet que aquesta pregunta hagi reaparegut ja explica moltes més coses sobre el moment actual del país que qualsevol enquesta o qualsevol tertúlia política de cap de setmana.
Deja una respuesta