Després de quatre articles sobre Sílvia Orriols, la pregunta ja no és només si pot omplir el buit català. La pregunta és per què aquest buit existeix, què revela sobre el país i per què cap lideratge, per disruptiu que pugui semblar, no podrà omplir-lo tot sol.
Orriols no és l’origen del problema. És una de les seves manifestacions més visibles. El seu ascens expressa un malestar que feia anys que creixia per sota del discurs oficial: la sensació de pèrdua de control, el retrocés de la llengua, la desorientació nacional, la impotència de les institucions i el cansament d’una part de l’independentisme davant d’uns partits que van transformar l’excepcionalitat del 2017 en gestió autonòmica.
Reduir-la a una anomalia, a un accident electoral o a una simple reacció emocional seria massa còmode. El seu discurs troba ressò perquè posa paraules, de vegades de manera abrupta, a inquietuds que la resta del sistema polític havia preferit ignorar o gestionar. Però reconèixer això no obliga a convertir-la en la resposta completa. Un símptoma pot assenyalar correctament una malaltia sense contenir-ne el tractament.
El buit català no és només electoral. No consisteix únicament en l’absència d’un partit capaç de recuperar els votants decebuts ni en la falta d’un dirigent amb prou determinació. És un buit més profund: la pèrdua gradual de les condicions que permeten a una nació continuar reproduint-se.
Una nació no viu només de les seves institucions ni dels seus símbols. Viu en la llengua que transmet, en la confiança amb què s’explica, en les elits que forma, en la capacitat d’integrar els qui arriben i en la voluntat de projectar un futur compartit. Pot conservar un Parlament, una administració, mitjans públics i commemoracions solemnes mentre els seus fonaments s’erosionen lentament.
Això és el que va quedar al descobert després del 2017. El procés va demostrar que Catalunya conservava una gran capacitat de mobilització, però també que no disposava de les estructures de poder necessàries per convertir aquella mobilització en una realitat política duradora. Va mostrar una voluntat nacional real i, al mateix temps, la fragilitat de les estructures que havien de convertir aquella voluntat en una estructura de poder estable.
Després va arribar la gestió. Els partits van continuar parlant en nom del mandat de l’1 d’octubre, però cada vegada van actuar menys com si aquell mandat exigís una reconstrucció del país. L’èpica es va convertir en retòrica, la desobediència en negociació i la nació en una administració que preservava les formes mentre perdia capacitat d’orientació.
És en aquest buit on Orriols creix. No perquè disposi necessàriament d’una teoria completa sobre el futur de Catalunya, sinó perquè assenyala amb més claredat que els altres la sensació de pèrdua. Parla de llengua, identitat, immigració, seguretat, continuïtat i control polític en un moment en què bona part del catalanisme institucional sembla incapaç fins i tot de formular aquestes qüestions sense demanar disculpes.
Però cap lideratge pot substituir una nació. Ni Orriols ni cap altra figura podrà compensar per si sola el retrocés del català, reconstruir la transmissió cultural, formar noves elits, recuperar una economia orientada al país o retornar a les institucions una orientació nacional. Tampoc una victòria electoral, encara que fos important, resoldria dècades d’erosió.
Reconstruir Catalunya no és només canviar un govern ni substituir unes sigles per unes altres. És recuperar la capacitat de formar una comunitat nacional amb continuïtat, confiança i projecte propi. És tornar a situar la llengua al centre de la vida col·lectiva, convertir les institucions en eines de construcció nacional i fer de l’economia una font de poder i d’arrelament. És fer que la nació deixi de dependre exclusivament dels moments excepcionals i torni a reproduir-se cada dia.
Durant massa temps hem pensat la independència com si fos un objectiu suficient en si mateix. Com si la proclamació d’un Estat pogués resoldre automàticament les febleses acumulades abans de la seva existència. Però cap estat no neix només d’una voluntat política. Necessita una societat capaç de sostenir-lo, unes institucions que actuïn amb sentit nacional i una majoria que no només es mobilitzi, sinó que mantingui viva la nació que aspira a convertir en estat.
La independència no pot ser una fórmula màgica que substitueixi la reconstrucció. N’ha de ser la conseqüència política. Abans de tornar a preguntar-nos quan arribarem a l’Estat, potser hauríem de preguntar-nos quin país el podria sostenir, quina llengua hi seria central, quines elits el dirigirien, quina economia li donaria autonomia i quina comunitat nacional estaria disposada a defensar-lo.
Aquesta és la convicció que m’ha portat a escriure 2 d’octubre. Una teoria de la reconstrucció nacional de Catalunya. No és un llibre dedicat únicament a explicar el fracàs del procés ni a repartir responsabilitats sobre el 2017. És un assaig sobre allò que Catalunya necessita reconstruir perquè la independència deixi de ser una esperança recurrent i pugui convertir-se algun dia en una possibilitat real.
La sèrie sobre Orriols acaba aquí perquè, en realitat, la qüestió mai no ha estat només Orriols. La seva irrupció és important perquè obliga a mirar un buit que existia abans del seu ascens i que continuarà existint després si el país no és capaç d’anar més enllà de la protesta, la nostàlgia i la substitució d’uns dirigents per uns altres.
Potser la pregunta correcta no és si Orriols pot omplir el buit català. Potser és si Catalunya està disposada a reconstruir allò que va començar a perdre quan l’èpica del 2017 es va transformar en gestió, resignació i inèrcia.
El buit català no començarà a omplir-se quan aparegui un nou líder. Començarà a omplir-se quan Catalunya torni a reconstruir-se com a nació.