La figura de Sílvia Orriols ha generat una paradoxa curiosa dins de la política catalana. Se’n parla constantment i, tanmateix, poques vegades s’explica amb precisió què proposa. La intensitat del rebuig i de l’adhesió que desperta acostuma a deixar poc espai per a l’anàlisi. El resultat és que una bona part del debat gira al voltant de la persona mentre que el projecte polític queda relegat a un segon pla.

Aliança Catalana es presenta com una força independentista, però el seu plantejament difereix en aspectes importants del que va dominar el cicle polític iniciat el 2012. Durant els anys del procés, la qüestió central era la sobirania. La independència apareixia com l’objectiu prioritari i la resta de problemes hi quedaven subordinats. Orriols inverteix parcialment aquesta lògica. La supervivència nacional deixa de dependre exclusivament de la creació d’un estat propi i passa a vincular-se també a qüestions com la llengua, la identitat cultural, la immigració o la cohesió social.

La idea de fons és relativament simple. Una nació no desapareix únicament perquè perdi les seves institucions. També es pot afeblir si perd progressivament els elements que li permeten reconèixer-se a si mateixa. Des d’aquesta perspectiva, la discussió sobre la immigració deixa de ser una qüestió sectorial i passa a formar part d’una reflexió més àmplia sobre la continuïtat històrica, la integració i la preservació cultural.

Per això el discurs d’Orriols connecta qüestions que normalment apareixen separades dins del debat públic. Independència, llengua, seguretat, islam i immigració formen part d’un mateix relat. Es pot compartir o rebutjar, però hi ha una coherència interna evident. Catalunya apareix descrita com una comunitat que afronta transformacions profundes i que corre el risc de perdre capacitat per decidir sobre aquestes transformacions.

L’interès polític del fenomen no resideix únicament en si aquest diagnòstic és correcte o equivocat. Resideix en el fet que, per primera vegada des del final del procés, apareix una força que intenta articular una visió global del país al voltant d’una idea de conflicte que els partits tradicionals havien anat relegant progressivament a un segon terme.

Per primera vegada des del final del procés apareix una força que intenta articular una visió global del país al voltant del conflicte

El creixement d’Orriols acostuma a explicar-se mitjançant categories que tranquil·litzen més del que expliquen. Per a alguns és el resultat de la xenofòbia. Per a altres, una simple reacció emocional. Per a altres, una anomalia passatgera destinada a desaparèixer tan bon punt canviïn les circumstàncies. Cap d’aquestes interpretacions resulta especialment convincent. Si el fenomen hagués sorgit únicament dels prejudicis o de la indignació momentània, probablement hauria quedat reduït a un episodi local. El que n’explica la consolidació és que ha aconseguit connectar amb una sensació que ja existia abans que aparegués en l’escenari polític català.

La dècada del procés va alterar profundament la relació d’una part de la societat catalana amb la política. Durant anys es va instal·lar la idea que el país es trobava davant d’una cruïlla històrica. La independència podia semblar possible o impossible, desitjable o perillosa, però gairebé ningú dubtava que estava passant alguna cosa important. La política va deixar de percebre’s com una simple administració de recursos i va passar a ocupar el centre de la vida pública. Hi havia una direcció, un objectiu i una sensació compartida d’estar participant en un moment excepcional.

El problema va aparèixer quan aquell cicle es va acabar. Les raons del desenllaç es poden discutir, però el resultat és conegut. L’energia acumulada durant anys va ser absorbida progressivament per la gestió institucional. Els partits que havien promès transformar la realitat van passar a administrar la normalitat. La política va recuperar estabilitat, però va perdre intensitat. Moltes de les persones que havien viscut el procés com una experiència col·lectiva extraordinària van començar a observar com el debat públic tornava a qüestions molt més rutinàries sense que ningú acabés d’explicar què havia passat exactament ni cap a on es dirigia ara el país.

Aquell buit no era únicament polític. També era emocional. La independència havia funcionat durant anys com una resposta senzilla a una pregunta complexa: qui decideix sobre Catalunya. Quan aquella resposta va deixar de semblar immediata, la pregunta va continuar existint. El que va desaparèixer va ser el marc capaç de canalitzar-la. A partir d’aquell moment van començar a reaparèixer altres inquietuds que durant anys havien quedat subordinades al conflicte nacional.

Quan la independència va deixar de semblar una resposta immediata, la pregunta va continuar existint

Orriols va entendre una cosa que els partits tradicionals van trigar massa a comprendre. Va percebre que una part de la societat catalana ja no buscava únicament gestors més eficaços. Buscava una explicació. Buscava una interpretació dels canvis que observava al seu voltant. Buscava una política que tornés a parlar de conflicte en una època en què gairebé tothom semblava parlar exclusivament d’administració.

No era una situació completament nova. El que resultava realment cridaner era que cap dels grans espais polítics sorgits del procés semblava especialment preparat per absorbir aquest malestar. ERC havia acabat convertint-se en el principal defensor de la normalització institucional. Després d’anys parlant de ruptura, negociació i autodeterminació, una bona part del seu discurs girava ja al voltant de la governabilitat, els pressupostos i els acords parlamentaris. Junts conservava una retòrica més combativa, però cada vegada resultava més difícil distingir on acabava la reivindicació nacional i on començava la gestió ordinària. La CUP, per la seva banda, tendia a interpretar aquests conflictes a través de categories ideològiques que no sempre coincidien amb les preocupacions d’una part creixent de la societat catalana.

Orriols ocupa un espai que altres havien deixat de representar

Mentrestant, qüestions relacionades amb la identitat, la integració, la transformació demogràfica o la cohesió cultural quedaven confinades en una mena de territori ambigu. Eren visibles en la vida quotidiana, apareixien sovint en converses privades i generaven inquietuds reals per a una part de la població, però amb prou feines trobaven una traducció política clara dins dels espais tradicionals de l’independentisme. No perquè estiguessin prohibides ni perquè ningú les pogués plantejar, sinó perquè havien deixat d’ocupar un lloc central dins de les prioritats d’aquells que havien dominat la política catalana durant la dècada anterior.

Per això el seu creixement no es pot explicar únicament per la immigració. La immigració constitueix el contingut més visible del seu discurs, però la força del fenomen prové d’un altre lloc. Prové de la sensació que hi ha qüestions importants que ningú no vol discutir obertament. Prové de la impressió que determinats problemes són reformulats constantment en termes tècnics per evitar abordar-ne les implicacions polítiques. Neix, en definitiva, de la convicció que una part creixent de la realitat ja no troba una representació adequada dins del llenguatge habitual de les institucions.

La política democràtica sempre ha consistit a transformar experiències disperses en relats compartits. Qui aconsegueix posar nom a un malestar abans que els seus adversaris el comprenguin acostuma a adquirir un avantatge considerable. Això va ser exactament el que va passar durant els anys del procés i això és també el que explica una part de l’ascens d’Orriols. No perquè hagi convençut tota Catalunya, sinó perquè ha aconseguit formular preguntes que altres preferien no formular.

La paradoxa és que com més s’insisteix a presentar el fenomen com una anomalia inexplicable, més difícil resulta entendre per què continua creixent. Els moviments polítics rarament prosperen perquè sí. Prosperen quan aconsegueixen expressar alguna cosa que una part significativa de la societat ja percebia abans que ells apareguessin. I això és precisament el que Orriols ha sabut fer millor que molts dels seus competidors. No ha creat el malestar que alimenta el seu creixement. Simplement ha trobat la manera de convertir-lo en discurs polític.

Orriols no ha creat el malestar que alimenta el seu creixement. Simplement ha trobat la manera de convertir-lo en discurs polític

Si Orriols hagués aparegut fa quinze anys, probablement hauria estat tractada com qualsevol altra dirigent política. Les seves propostes haurien estat discutides, criticades o refutades. Hauria trobat adversaris i partidaris. Hauria ocupat un espai concret dins del tauler polític. Tanmateix, la reacció que provoca sembla respondre a una lògica diferent. Sovint fa la impressió que l’objectiu ja no consisteix a derrotar políticament determinades idees, sinó a impedir que arribin a ser considerades legítimes.

El fenomen no és exclusivament català. S’ha repetit en una bona part de les democràcies occidentals durant els darrers anys. Determinades qüestions deixen de ser discutides en termes polítics per ser traslladades al terreny moral. A partir d’aquell moment, la qüestió ja no consisteix a determinar si una proposta és correcta o equivocada, eficaç o ineficaç. La qüestió passa a ser si resulta acceptable discutir-la. L’adversari deixa de ser algú amb qui es discrepa i es converteix en algú la presència del qual altera les regles implícites del debat.

El cordó sanitari n’és, probablement, l’expressió més visible. Els seus defensors el presenten com una eina legítima per protegir determinats consensos democràtics. Els seus crítics l’interpreten com una manera d’evitar discussions incòmodes. Més enllà de la valoració que mereixi, allò rellevant és que revela una transformació significativa de la cultura política contemporània. Durant molt de temps, les democràcies liberals es van definir per la confiança en el debat obert i en la capacitat de les idees per imposar-se mitjançant la persuasió. La resposta davant d’una mala idea consistia a refutar-la. La resposta davant d’un adversari consistia a derrotar-lo políticament.

Cada vegada amb més freqüència, però, sembla imposar-se una lògica diferent. Abans de discutir determinades propostes, es discuteix si és legítim plantejar-les. Abans de respondre determinats arguments, es qüestiona el dret de qui els formula a participar en la conversa pública en condicions normals. El desplaçament pot semblar subtil, però les seves conseqüències són profundes. Quan una societat comença a preocupar-se més per qui parla que per allò que es diu, el debat deixa de girar al voltant de les idees i comença a girar al voltant de les persones.

La paradoxa és que aquesta estratègia rarament elimina els conflictes que pretén contenir. Pot expulsar-los temporalment de determinats espais institucionals o mediàtics, però no els fa desaparèixer. En ocasions produeix fins i tot l’efecte contrari. Si una part de la ciutadania percep que determinades qüestions no es poden discutir lliurement, l’exclusió deixa d’interpretar-se com una defensa de la democràcia i comença a ser vista com una confirmació que hi ha alguna cosa que mereix ser discutida. El cordó sanitari no sempre transmet fortalesa. De vegades transmet la impressió que aquells que l’impulsen confien menys en la capacitat de les seves pròpies idees per imposar-se mitjançant el debat del que estan disposats a reconèixer.

Quan una societat comença a preocupar-se més per qui parla que per allò que es diu, el debat deixa de girar al voltant de les idees

Una dinàmica semblant es reprodueix en l’àmbit mediàtic. Durant anys, una bona part de la premsa catalana va tractar Orriols com una figura marginal. Quan va començar a créixer electoralment, l’estratègia va canviar. La seva presència es va tornar constant. Però l’atenció no sempre va anar acompanyada d’una anàlisi més profunda de les raons del seu ascens. Sovint, la discussió girava al voltant de la necessitat de denunciar el fenomen abans que de comprendre’l. El resultat va ser paradoxal. Com més s’insistia a assenyalar el perill que representava, més es reforçava la percepció que estava tocant algun punt sensible del sistema polític català.

No es tracta d’afirmar que les crítiques siguin injustes. Tota figura política rellevant ha de ser sotmesa a escrutini. El problema apareix quan la crítica substitueix completament l’anàlisi. Quan l’explicació d’un fenomen es redueix a una condemna moral, la realitat acostuma a acabar escapant-se per alguna escletxa. Perquè les persones no canvien d’opinió simplement perquè se’ls digui que estan equivocades. Tampoc abandonen una opció política únicament perquè se’ls expliqui que és inacceptable. Si aquesta opció continua creixent, la pregunta rellevant deixa de ser què en pensem i passa a ser quines necessitats està satisfent que altres actors no han sabut atendre.

En aquest sentit, el principal èxit d’Orriols potser no consisteix en els vots obtinguts ni en els càrrecs institucionals assolits. El seu principal èxit consisteix a haver obligat una part de Catalunya a discutir qüestions que feia anys que eren desplaçades cap als marges del debat. La immigració n’és una, però no l’única. També ho són la identitat, la cohesió cultural, els límits de la integració o la sensació de desconnexió entre determinades elits polítiques i una part de la societat.

Per això resulta difícil entendre el fenomen únicament a través de la figura d’Orriols. La intensitat de la reacció que provoca diu tant sobre ella com sobre el sistema que hi reacciona. Revela els límits d’un sistema polític que durant anys es va acostumar a gestionar consensos i que ara es torna a trobar amb conflictes que no desapareixen simplement perquè resultin incòmodes. També revela una cultura política que sembla sentir-se més còmoda classificant determinades opinions que discutint-les. I reflecteix, igualment, una Catalunya que encara no ha trobat una manera estable de processar les tensions sorgides després del final del procés.

La intensitat de la reacció que provoca diu tant sobre Orriols com sobre el sistema que hi reacciona

La qüestió de fons no és si Orriols té raó. La qüestió és per què resulta tan difícil respondre-li políticament sense recórrer constantment a mecanismes d’exclusió simbòlica. Perquè quan una societat comença a discutir qui pot parlar abans de discutir sobre què es parla, acostuma a estar revelant una inseguretat molt més profunda que la provocada per qualsevol dirigent concreta.

Res de tot això no significa que Orriols disposi necessàriament d’una resposta suficient per als problemes que ha sabut identificar. Una cosa és detectar una fractura política abans que els altres. Una altra de ben diferent consisteix a construir una alternativa capaç d’ocupar l’espai que aquesta fractura ha obert.

Una bona part de la política contemporània s’alimenta d’aquesta confusió. Els moviments emergents acostumen a créixer perquè assenyalen conflictes reals que els partits tradicionals han deixat de representar. El seu èxit inicial prové de la capacitat per posar nom a un malestar que ja existia abans d’ells. Però la història demostra que el diagnòstic, per si sol, rarament és suficient. Tard o d’hora apareix una pregunta més exigent: què cal fer després.

Aquest és també el principal repte d’Orriols. Durant anys, una bona part de l’independentisme va aconseguir mobilitzar centenars de milers de persones perquè oferia alguna cosa més que una protesta. Oferia una direcció. Se’n podia discutir la viabilitat, l’estratègia o les possibilitats d’èxit, però existia un horitzó recognoscible. La política deixava de consistir únicament a reaccionar davant d’una realitat considerada injusta per convertir-se en un intent de transformar-la.

La incògnita que continua oberta és si Aliança Catalana serà capaç de recórrer aquest mateix camí. El seu creixement demostra que ha identificat conflictes que altres preferien ignorar. Demostra també que hi ha una part de la societat catalana que ja no se sent representada pels marcs polítics dominants de l’última dècada. El que encara no és clar és si aquesta capacitat per assenyalar problemes es pot convertir en una visió de país capaç d’anar més enllà de la reacció.

Perquè el principal èxit d’Orriols no consisteix a haver convençut mitja Catalunya. Consisteix a haver demostrat que existia una part de Catalunya que ningú no representava adequadament. I això obliga a mirar més enllà de la mateixa Orriols. Obliga a preguntar-se per què determinades qüestions van quedar sense resposta. Obliga a preguntar-se per què els partits que havien dominat la política catalana durant anys van deixar lliure un espai que ara ocupen uns altres.

Cap buit polític no roman buit per sempre. La qüestió no és qui l’ocupa quan apareix. La qüestió és qui va decidir deixar-lo buit.

^{Si quieres leer más textos como este, puedes suscribirte.
No escribo mucho. Solo cuando hay algo que merece la pena.}