Hi va haver un temps —no fa tant— en què Sant Jordi no era una excusa neta per
passejar entre llibres i roses, sinó alguna cosa més incòmoda, més difícil
d’explicar sense que sonés exagerada, una mena de pressió compartida, la
sensació que alguna cosa s’estava movent i que, volguessis o no, estaves dins
d’aquell moviment, com si la realitat s’hagués obert una mica i t’obligués a
posicionar-te encara que no tinguessis del tot clar on.

No era agradable, però tenia alguna cosa que ara és difícil de trobar, perquè
implicava que hi havia alguna cosa en joc, que les coses no estaven tancades i que, d’alguna manera, el que cadascú feia o deia podia tenir conseqüències més enllà de l’immediat, una cosa que convertia fins i tot els gestos petits en decisions amb cert pes.

Sant Jordi feia visible una tensió compartida: la sensació que el que passava no estava tancat i que encara hi havia alguna cosa en joc.

La gent no era més lúcida, però sí que estava més exposada, parlava com si el que deia importés de debò, com si cada conversa pogués inclinar lleugerament la direcció d’alguna cosa que encara no estava definida però que es percebia
possible, i aquesta possibilitat, encara que fos difusa, era suficient per sostenir
una tensió que travessava tot, des del polític fins a l’íntim.

Sant Jordi no generava això, però ho feia visible, funcionava com un termòmetre
que permetia mesurar fins a quin punt aquesta expectativa continuava viva,
perquè durant unes hores tot semblava alinear-se en una mateixa direcció, no
com una consigna ni com un programa, sinó com una intuïció compartida que el
país no era només el que era, sinó també el que podia arribar a ser.

No era una qüestió de lucidesa, sinó d’exposició: la percepció que fins i tot les converses podien tenir conseqüències.

Aquesta sensació no és només abstracta. Apareix també en històries concretes. A Un dia de partit, per exemple, hi ha una relació que neix dins d’aquest marc que encara té forma, que encara ofereix continuïtat. El que ve després no és només una ruptura, sinó la pèrdua d’aquest mateix marc, la dificultat creixent de
sostenir-lo.

El que va venir després no necessita ser explicat en detall, perquè qualsevol pot
reconstruir la seqüència si vol, però el que importa no són tant els fets concrets
com l’efecte que van produir, un desgast lent, una acumulació de decepcions que no van esclatar en un moment clar sinó que es van anar filtrant a poc a poc, fins que el que es va perdre no va ser tant una posició política com la capacitat de sostenir una expectativa.

El que es va erosionar no van ser només posicions, sinó la capacitat mateixa de sostenir una expectativa.

No va ser exactament una derrota. Va ser alguna cosa més difícil de senyalar,
perquè no va deixar una imatge nítida, sinó una mena de cansament que es va
instal·lar sense fer soroll, una forma d’adaptació que va acabar semblant raonable i que, amb el temps, es va confondre amb maduresa.

Aquí és on es produeix el canvi real, perquè quan una societat deixa d’esperar
alguna cosa diferent no només modifica el seu discurs, sinó que transforma el tipus d’individu que produeix, algú que ja no necessita projectar-se cap endavant, que es mou dins dels límits que li ofereixen sense discutir-los gaire i que aprèn a interpretar la renúncia com una forma equilibrada de vida. I això és el que ara sosté el mateix ritual.

Quan desapareix l’expectativa, no només canvia el discurs: canvia el tipus d’individu que es produeix.

Sant Jordi continua sent-hi, amb els seus llibres, les seves roses i els seus carrers plens, aparentment intacte, però el que mostra ja no és el mateix, perquè ha deixat de ser l’expressió d’una expectativa compartida per convertir-se en una celebració sense risc, una coreografia perfectament assumible que no exigeix res a ningú més enllà de participar-hi.

Tot funciona massa bé. I quan tot funciona així, sense fricció, sense incomoditat,
sense necessitat d’explicar-se, el més probable és que el que hagi desaparegut no sigui el ritual, sinó allò que li donava sentit.

El ritual es manté, però ha deixat d’expressar una expectativa per convertir-se en una celebració sense risc.

El buit no es presenta de manera espectacular ni tràgica, no obliga a aturar-se ni a replantejar res, sinó que s’integra amb facilitat en una vida que continua sense grans conflictes, sense preguntes incòmodes i sense necessitat de sostenir cap tensió prolongada, cosa que el fa especialment eficaç perquè no es percep com una pèrdua sinó com estabilitat.

Però no ho és. És una altra cosa. És el resultat d’haver après a viure sense horitzó, d’haver substituït la possibilitat per la gestió i l’expectativa per una forma d’adaptació que redueix el marge de conflicte al mínim necessari perquè tot continuï funcionant.

El problema no és el buit, sinó que s’ha après a percebre’l com estabilitat.

I en aquest context, el més inquietant no és que el passat hagi desaparegut ni que no es pugui recuperar tal com era, sinó que cada vegada resulta més fàcil acceptar aquesta versió més estreta de la realitat com a suficient, com si no hi hagués alternativa o com si l’alternativa exigís un esforç que ja no estem disposats a assumir.

Per això Sant Jordi continua sent útil, no pel que mostra, sinó pel que ja no
exigeix, perquè permet veure amb bastanta claredat fins a quin punt una societat pot continuar representant-se a si mateixa mentre deixa de creure-s’ho del tot.

Una societat pot continuar representant-se mentre deixa de creure en allò que representa.

I en aquest desplaçament, que sembla menor però no ho és, el que acaba
consolidant-se no és només una nova normalitat, sinó un tipus d’individu que ja
no necessita res més, algú que ha après a viure dins dels límits disponibles i que
anomena estabilitat allò que, no fa tant, hauria reconegut sense gaire dificultat
com una forma de renúncia.

Aquest tipus no apareix de cop, sinó que es construeix lentament, a través de
petites decisions, d’ajustos gairebé imperceptibles, d’aquesta pedagogia de la
derrota que no s’ensenya enlloc però que acaba impregnant-ho tot, fins que deixa de percebre’s com a tal.

La renúncia es consolida quan deixa de percebre’s com a tal.

I potser això és el més incòmode de tot, no tant el que s’ha perdut, sinó la facilitat amb què s’ha deixat d’enyorar, com si la capacitat d’imaginar alguna cosa diferent i de mantenir-se, encara que incomodi, a l’altura d’aquesta possibilitat hagués deixat de ser necessària.

I, tanmateix, continua sent-hi. Encara que gairebé ningú no la faci servir.

^{Si quieres leer más textos como este, puedes suscribirte.
No escribo mucho. Solo cuando hay algo que merece la pena.}