Hi ha una pregunta que l’independentisme català fa més d’una dècada que evita respondre: qui es beneficia que la independència no arribi mai, però continuï sent una promesa electoral extraordinàriament rendible? Les revolucions fracassen, els estats es defensen i els polítics acostumen a mantenir una relació força problemàtica amb la realitat. El que resulta fascinant és que, després de cada derrota, bona part dels protagonistes hagin trobat la manera de continuar vivint políticament de la mateixa promesa. Catalunya no té Estat propi, però disposa d’una col·lecció considerable d’aspirants a presidir-lo.
Mario Puzo escrivia a El padrino que una part de la grandesa de Don Corleone consistia a saber treure profit de tot. La novel·la no parlava de Catalunya, però convida a fer una pregunta poc sentimental: qui conserva els seus interessos quan l’objectiu proclamat fracassa? Després de cada derrota del procés, gairebé tots els protagonistes han trobat una explicació convincent per demanar una nova oportunitat.
Si ningú no cedeix ni un mil·límetre, la independència es converteix en una prioritat curiosa: la primera que desapareix quan arriben les diferències.
El 9-N del 2014 va acabar en un procés participatiu sense efectes vinculants. El 2015, Junts pel Sí i la CUP van obtenir una majoria parlamentària, però abans de culminar cap ruptura calia decidir qui ocuparia la presidència. Artur Mas va sortir-ne, Puigdemont va entrar-hi i la desconnexió es va fixar en divuit mesos. L’independentisme començava a demostrar una habilitat admirable per convertir cada termini incomplert en el pròleg d’un altre.
L’octubre del 2017 va deixar al descobert una contradicció més greu. El referèndum de l’1 d’octubre va demostrar una capacitat de mobilització excepcional i va provocar una resposta coercitiva de l’Estat que ningú no hauria de minimitzar. Milers de ciutadans van assumir riscos reals mentre els seus dirigents asseguraven que la independència era a tocar. El 10 d’octubre, Puigdemont va assumir públicament el mandat perquè Catalunya esdevingués un Estat independent i va proposar suspendre’n els efectes per obrir una negociació. El 27, el Parlament va aprovar una resolució independentista, però no es va establir cap control efectiu del territori. L’Estat va aplicar l’article 155 i la República va quedar reduïda a una declaració sense sobirania.
La superioritat institucional i coercitiva espanyola explica bona part del desenllaç del 2017. Però ja existia quan es prometia la ruptura. Si els dirigents no disposaven dels instruments necessaris, per què van alimentar aquelles expectatives? I si creien tenir-los, on van fallar els càlculs? Alguns han dedicat més energia a publicar memòries que a aclarir responsabilitats.
El 2021 va arribar una altra majoria parlamentària independentista i més de la meitat dels vots vàlids si es compten totes les candidatures independentistes, incloses les que no van obtenir representació. ERC i Junts van formar govern; el 2022, Junts en va sortir. Catalunya no va aconseguir la independència, però sí una nova independència entre socis de govern.
La negociació posterior amb Pedro Sánchez va completar la paradoxa. Els partits que havien promès abandonar l’Estat espanyol van convertir la seva influència sobre el govern espanyol en una de les principals mesures del seu èxit polític. L’amnistia del 2024 va representar un canvi jurídic important, amb conseqüències reals per als afectats pel procés, però no va alterar la sobirania de Catalunya. Negociar millores mentre no s’assoleix la independència pot ser perfectament legítim. El problema apareix quan la negociació deixa de ser un instrument subordinat a una estratègia nacional i es converteix en l’estratègia mateixa. Aleshores ja no sabem si els partits utilitzen Madrid per acostar-se a la independència o si utilitzen la independència per negociar millor a Madrid.
Aleshores ja no sabem si els partits utilitzen Madrid per acostar-se a la independència o si utilitzen la independència per negociar millor a Madrid.
Ara apareix Aliança Catalana, que denuncia les renúncies dels partits tradicionals mentre construeix bona part del seu perfil al voltant de la immigració, la seguretat i la identitat. Són problemes polítics reals; alguns també formen part de les raons per les quals Catalunya voldria disposar d’un Estat. Però, si la independència és la prioritat, per què la discussió sobre les polítiques futures ha d’impedir explorar un acord limitat a obtenir els instruments per decidir-les?
Catalunya ja té competències en alguns d’aquests àmbits, però no controla íntegrament les fronteres, la fiscalitat ni la política exterior. Tampoc no totes les discrepàncies poden aparcar-se: hi ha drets i principis democràtics que no són mobiliari negociable. Precisament per això caldria concretar què es pot acordar i què no. De moment, els partits semblen disposats a discutir eternament la decoració de la República mentre el propietari actual de l’edifici continua cobrant el lloguer.
Junts, ERC i la CUP poden tenir motius profunds per rebutjar pactes amb Aliança. Però una negativa a compartir govern no resol per si sola si és possible cooperar en objectius de sobirania. Aliança, al seu torn, hauria d’explicar què estaria disposada a acordar amb els qui no comparteixen el seu programa. Si ningú no cedeix ni un mil·límetre, la independència es converteix en una prioritat curiosa: la primera que desapareix quan arriben les diferències.
Alhora i Jordi Graupera proposen una altra via: dificultar la governabilitat espanyola des del Congrés i recuperar la iniciativa independentista. La proposta té instruments i no seria just fingir que és només retòrica. Però bloquejar una investidura no proporciona automàticament sobirania a Catalunya. Com es converteix aquella pressió en institucions capaces de sostenir una ruptura? Sense aquest pont, la confrontació també pot acabar sent una feina estable.
La mateixa exigència val per a tothom. Negociar, bloquejar, reconstruir el moviment o prometre una nova unilateralitat són instruments, no resultats. Cal explicar les condicions que permetrien passar de l’autonomia a la sobirania i establir com s’avaluarà cada estratègia. Altrament, cada fracàs serà presentat com una etapa indispensable del camí.
Els sondeigs poden dibuixar escenaris de majoria parlamentària independentista, però sumar escons en una projecció no crea per si sol una estratègia comuna, i encara menys un Estat. Si tornés a existir una majoria d’aquest tipus, els partits haurien d’explicar què farien diferent de les ocasions anteriors. El 2017 ja va demostrar que la majoria parlamentària i la capacitat efectiva d’exercir sobirania són coses distintes.
Robert Michels va advertir que les organitzacions polítiques tendeixen a desenvolupar interessos propis de supervivència. Els partits necessiten càrrecs, sous, recursos, militants i eleccions. La independència és el seu objectiu declarat, però també el patrimoni electoral que els permet continuar competint. Aconseguir-la transformaria radicalment aquell escenari; ajornar-la deixa moltes nòmines i estructures exactament on eren.
Això no prova que els dirigents vulguin fracassar. Però el fracàs nacional pot conviure amb l’èxit professional dels qui prometen evitar-lo. Posar els revolucionaris en nòmina no és una prova de traïció; és una manera força eficaç d’acostumar-los a la institució que havien vingut a superar.
Posar els revolucionaris en nòmina no és una prova de traïció; és una manera força eficaç d’acostumar-los a la institució que havien vingut a superar.
La psicologia social ajuda a entendre aquesta perseverança. Després d’anys de mobilitzacions, sacrificis personals i expectatives col·lectives, reconèixer que una estratègia estava mal concebuda exigeix revisar una part de la pròpia biografia. Els dirigents necessiten justificar les seves decisions i els electors, sovint, trobar sentit als sacrificis que han assumit. Cada derrota pot convertir-se així en un aprenentatge indispensable, cada renúncia en una mostra de responsabilitat i cada promesa incomplerta en la demostració que la victòria continua una mica més enllà. La repressió estatal, que ha existit i ha tingut conseqüències molt concretes, pot acabar funcionant també com una explicació universal que dispensa d’examinar els errors propis.
Després de tantes derrotes, és comprensible preguntar-se fins a quin punt l’Estat espanyol es beneficia de la fragmentació independentista. Una operació deliberada de control dels partits exigiria proves que aquí no tenim. Si algú volgués dividir un moviment nacional, fomentar discrepàncies irreconciliables seria una estratègia imaginable; que ho sigui no demostra que Aliança Catalana, Junts o ERC obeeixin cap director ocult. Potser ni tan sols caldria: les organitzacions poden neutralitzar-se entre elles per interessos propis. El resultat pot afavorir la continuïtat de la sobirania espanyola sense que això acrediti qui l’ha volgut ni com s’ha produït.
Una majoria parlamentària no bastaria, com va mostrar el 2017. Cal capacitat institucional, suport social, preparació davant la resposta estatal i una política internacional que no consisteixi a esperar que Europa descobreixi Catalunya un dimarts a la tarda. Si els partits proposen una etapa de reconstrucció, han de concretar-ne els instruments. Si proposen confrontació, han d’explicar com la sostindran. I si només pretenen administrar l’autonomia, almenys podrien deixar de presentar cada negociació pressupostària com l’avantsala de la República.
La tradició del nacionalisme català també conté una concepció més exigent del compromís polític, en què la independència no és una expressió sentimental de pertinença, sinó un objectiu que reclama organització, disciplina i disposició a assumir conseqüències. No cal idealitzar els seus referents històrics ni traslladar-ne els mètodes al present per advertir la distància entre aquella exigència i una política que sovint sembla més preocupada per conservar els instruments de representació que per explicar com pensa assolir la sobirania. El patriotisme no es mesura per la intensitat dels homenatges ni per la quantitat de vegades que s’invoca l’1 d’octubre, sinó per la coherència entre els objectius proclamats i les decisions adoptades.
Potser algun dia sabrem més coses sobre les actuacions de l’Estat contra el procés. Mentrestant, els partits independentistes continuen disputant-se la direcció d’una independència que no han sabut aconseguir. Els uns governen, els altres negocien, alguns denuncien la traïció dels anteriors i tots prometen que aquesta vegada serà diferent. L’Estat espanyol, que no necessita posar-se d’acord amb ningú per continuar sent l’Estat espanyol, observa l’espectacle amb una tranquil·litat comprensible.
A Catalunya fa dotze anys que busquem la manera de construir una República. De moment, el que hem aconseguit construir és una indústria formidable dedicada a prometre-la.
També et pot interessar
Ya nadie nos llevará al Sur
El dia que torni Puigdemont
El orgullo de haber sido súbdito
Javier Inglán
Deja una respuesta