L’enquesta d’Ipsos publicada avui per La Vanguardia permet imaginar una escena que fa poc hauria semblat improbable: l’independentisme recupera la majoria absoluta del Parlament amb 72 escons, però la principal força d’aquest espai passa a ser Aliança Catalana, amb 30 diputats, mentre ERC n’obtindria 23 i Junts cauria fins als 16. El conjunt continuaria, a més, per sota del 50% dels vots. Més que una predicció electoral —les enquestes tenen el mal costum de deixar de ser profecies quan s’obren les urnes—, el sondeig serveix per plantejar un problema polític molt més seriós: Catalunya pot recuperar una majoria independentista abans de disposar d’una estratègia independentista.
Catalunya pot recuperar una majoria independentista abans de disposar d’una estratègia independentista.
Setanta-dos diputats permeten elegir una Mesa, investir un president o aprovar lleis. No garanteixen que quatre forces sàpiguen què fer plegades quan arriba una qüestió de poder. De fet, avui ni tan sols comparteixen la mateixa resposta a la pregunta anterior: què continua vigent del Primer d’Octubre. Aliança Catalana ha defensat expressament la reactivació de la declaració d’independència del 2017 i de les lleis de transitorietat; la CUP, que també reclama un nou cicle de confrontació amb l’Estat, sosté alhora que Aliança és incompatible amb el seu projecte nacional i vincula aquest nou cicle a l’antifeixisme. Entre aquests dos extrems hi ha tot el ventall de posicions de Junts i Esquerra, amb estratègies, calendaris i diagnòstics diferents.
Aquest desacord no és una discussió acadèmica. Determina què hauria de passar l’endemà de recuperar una majoria. A 2 d’octubre parteixo d’una idea bastant senzilla: el procés va confondre durant massa temps legitimitat amb capacitat. Hi va haver una voluntat col·lectiva real, una mobilització excepcional i una majoria parlamentària disposada a portar el conflicte molt més lluny del que havia arribat el catalanisme autonòmic, però una declaració no crea tota sola capacitat fiscal, administració, control territorial, reconeixement exterior, seguretat energètica, cohesió ni obediència institucional. La reconstrucció nacional comença precisament quan la independència deixa de funcionar com una data promesa i passa a ordenar la preparació material del país per exercir-la.
Per això qualsevol estratègia nova ha de resoldre primer el dilema entre restitució i nou mandat. Considerar que el Primer d’Octubre conserva intacta la seva força executiva té l’avantatge de no acceptar que l’Estat pugui fer caducar una legitimitat simplement impedint que s’exerceixi, però presenta un problema difícil d’ignorar: cap projecte de ruptura no pot descansar indefinidament sobre una votació celebrada gairebé una dècada abans. Començar de zero planteja l’error contrari. Significaria renunciar voluntàriament a una legitimitat històrica, a una experiència jurídica europea, a una xarxa internacional i a un capital polític que van costar massa per tractar-los ara com a material d’arxiu.
La sortida més sòlida no passa per triar entre una legitimitat i l’altra, sinó per acumular-les. El Primer d’Octubre pot continuar sent la legitimitat d’origen, la prova que va existir una voluntat de ruptura i l’esdeveniment que explica l’etapa política actual; la pròxima ruptura necessita, però, una legitimitat d’exercici renovada. El precedent explica d’on ve Catalunya. Una nova majoria haurà de demostrar cap on vol anar.
La sortida més sòlida no passa per triar entre una legitimitat i l’altra, sinó per acumular-les.
L’experiència comparada ajuda a entendre per què això importa. Després del referèndum del Quebec del 1995, perdut pels sobiranistes per una diferència d’1,16 punts percentuals entre el sí i el no, el Canadà va convertir la claredat de la pregunta, l’amplitud de la majoria i la participació en elements centrals de qualsevol eventual negociació de secessió. La legislació canadenca no va establir una xifra automàtica, però sí que va rebutjar la idea que qualsevol majoria formal generi per si sola una obligació política equivalent. Montenegro va seguir una altra via i va acceptar, amb mediació europea, un llindar del 55%; el 55,5% va votar finalment a favor de la independència. A Eslovènia, el suport va ser molt més contundent: el 88,5% de tot el cens va avalar la creació del nou Estat després que les forces parlamentàries haguessin arribat prèviament a un acord sobre el plebiscit. Cap d’aquests casos no es pot traslladar mecànicament a Catalunya, però tots comparteixen una lliçó difícil de discutir: com més gran és la ruptura que pretens sostenir, menys intel·ligent és arribar-hi amb la legitimitat sotmesa a discussió des del primer minut.
La primera fase d’una estratègia catalana hauria de consistir, per tant, a construir un mandat nou que combini majoria absoluta d’escons i més del 50% dels vots expressament independentistes. El 50% més un no s’ha de convertir en una religió matemàtica, però sí en un llindar polític mínim. Encara més: l’objectiu estratègic hauria de ser superar-lo amb marge i amb una implantació territorial prou extensa. Una majoria concentrada en determinades comarques i incapaç de penetrar amb força a Barcelona i a la seva àrea metropolitana pot guanyar unes eleccions, però tindria moltes més dificultats per sostenir una ruptura que afectaria tot el teixit econòmic, institucional i social del país.
Aquest mandat hauria d’anar acompanyat d’un acord previ a les eleccions. No d’una llista unitària, perquè posar sota un mateix logotip gent que discrepa sobre gairebé tot no transforma màgicament les discrepàncies en unitat. Tampoc d’un programa de govern compartit entre Junts, ERC, Aliança i la CUP, que probablement produiria un document tan llarg com inútil. El que cal és una cosa més limitada: un acord nacional sobre sobirania que determini què significa assolir la majoria, quins passos activa, quines garanties es respecten, quines institucions es preparen i quines qüestions queden expressament ajornades a la competició política de la futura república.
La independència no exigeix que la CUP descobreixi de sobte les virtuts del liberalisme ni que Aliança abraci el programa econòmic de l’esquerra independentista. Exigeix decidir si determinades diferències es resoldran abans de disposar d’Estat o després. Una república catalana, si algun dia existeix, tindrà conservadors, socialistes, liberals, ecologistes, nacionalistes més identitaris, esquerres anticapitalistes i probablement prou discussions perquè ningú no trobi a faltar el Parlament actual. Pretendre resoldre el model fiscal, migratori, educatiu i econòmic definitiu abans de construir el marc polític on aquestes decisions s’haurien de prendre equival a discutir els mobles abans d’haver aixecat les parets.
Aquí apareix l’obstacle que l’enquesta d’avui fa impossible d’amagar. La CUP afirma que Aliança Catalana no forma part del seu projecte d’alliberament nacional i la qualifica d’extrema dreta; AC, mentrestant, pot convertir-se segons Ipsos en la principal força independentista. És perfectament legítim que un partit consideri moralment o políticament inacceptable col·laborar amb un altre, però aleshores ha d’assumir la conseqüència estratègica d’aquesta decisió. Si els vots d’una part substancial de l’independentisme queden exclosos de qualsevol acord nacional, la majoria necessària s’haurà de construir sense ells. Si aquesta majoria alternativa no existeix, el veto ideològic haurà pesat més que l’objectiu nacional. L’important no és insultar-se per això, sinó reconèixer quina és la jerarquia real de prioritats.
L’acord de mínims hauria de separar amb precisió tres coses que avui es barregen massa fàcilment: pacte de sobirania, coalició de govern i coincidència ideològica. Un partit pot negar-se a governar amb un altre i, tanmateix, acceptar unes regles comunes sobre un eventual procés constituent. També pot votar contra gairebé totes les seves polítiques internes i comprometre’s a respectar un mandat d’independència prèviament definit. L’error consisteix a exigir una fraternitat ideològica que mai no existirà per resoldre una qüestió que, si realment es considera nacional, hauria de sobreviure precisament a aquesta falta de fraternitat.
La segona fase és molt menys fotogènica i, per això mateix, probablement més important. A 2 d’octubre l’anomeno reconstrucció nacional, però el terme es pot prestar a un malentès perillós: reconstruir no significa governar millor l’autonomia durant vint anys més mentre s’espera una conjuntura favorable. Significa utilitzar cada espai institucional, econòmic, cultural i social disponible per reduir dependències, formar elits, reforçar la llengua i la cohesió, augmentar la capacitat administrativa i preparar unes institucions capaces de comportar-se com estructures d’Estat abans de disposar formalment de l’Estat.
Això s’hauria de traduir en una institució concreta. Un Consell Català de Preparació Estatal —el nom importa força menys que la funció— hauria de reunir perfils tècnics independents de les executives partidistes i treballar amb mandat parlamentari, continuïtat temporal i objectius verificables. Juristes especialitzats en transició normativa, economistes capaços de modelitzar escenaris fiscals i financers, alts funcionaris, especialistes en energia, telecomunicacions, logística, infraestructures, sanitat, sistemes digitals, política exterior i continuïtat administrativa haurien de respondre preguntes que el 2017 van arribar massa tard.
La primera feina d’aquest organisme no hauria de ser redactar una altra constitució provisional ni preparar una fotografia amb quatre presidents de partit, sinó fer una auditoria de dependències. Quins serveis essencials depenen materialment encara de l’Estat; quina capacitat fiscal és real i quina és només teòrica; quins sistemes informàtics, proveïdors, infraestructures i fluxos financers podrien patir una interrupció; quins àmbits administratius no disposen de prou quadres; quines normes necessitarien continuïtat transitòria; quins sectors econòmics quedarien especialment exposats a una crisi institucional i quin cost tindria aquesta exposició. La independència comença a assemblar-se a una política quan algú és capaç de posar xifres, responsables i terminis a aquestes preguntes.
La independència comença a assemblar-se a una política quan algú és capaç de posar xifres, responsables i terminis a aquestes preguntes.
Eslovènia torna a ser útil com a referència perquè la seva experiència desmunta certa fascinació catalana pel moment culminant. El plebiscit del desembre del 1990 va ser inequívoc, però la independència formal va arribar sis mesos després, després d’una fase de preparació institucional i política. El govern eslovè descriu aquell procés com una successió de passos coordinats entre govern i oposició, no com una il·luminació col·lectiva produïda la vigília de la declaració. Catalunya va preparar el 2017 molt millor la jornada de votació que el funcionament de l’Estat que havia de venir després, i aquesta diferència explica probablement més coses que moltes de les discussions retrospectivament dedicades a esbrinar qui va tenir més coratge aquella tarda.
La segona feina hauria de ser exterior. El 2017 una part de l’independentisme va confondre internacionalització amb simpatia internacional, i són coses diferents. No n’hi ha prou amb aconseguir editorials favorables, intervencions d’eurodiputats o bons advocats quan ja hi ha una euroordre. Una estratègia d’Estat necessita relacions estables amb governs, parlaments, ministeris, universitats, mitjans, fundacions, centres d’anàlisi, organitzacions empresarials i juristes molt abans que arribi la crisi. La Comissió Europea va deixar clara el 2017 la seva posició: va tractar el conflicte com un afer intern espanyol dins de l’ordre constitucional i va sostenir que un territori que sortís d’Espanya quedaria fora de la Unió. Aquesta posició es pot discutir políticament i jurídicament; el que no es pot fer és dissenyar una independència seriosa pressuposant que Brussel·les improvisarà una solució favorable l’endemà.
També cal incorporar-hi el teixit econòmic. L’objectiu no hauria de ser exigir a totes les empreses catalanes una declaració solemne a favor de la independència, una magnífica manera d’obtenir comunicats redactats pels departaments jurídics. L’important seria construir prou confiança perquè cambres de comerç, pimes, exportadors, col·legis professionals, universitats, sindicats i grans operadors sabessin què passaria en diferents escenaris i poguessin garantir continuïtat econòmica encara que discrepessin políticament del procés. Un Estat que només existeix en la política institucional i provoca pànic a tot el teixit productiu neix amb un problema que cap bandera no resol.
Aquí apareixen els protagonistes reals. Puigdemont conserva un capital polític que cap altre dirigent no té: continuïtat amb el Primer d’Octubre, experiència internacional, un historial jurídic europeu i la capacitat simbòlica d’impedir que el conflicte del 2017 pugui arxivar-se com un episodi completament tancat. Però 2 d’octubre també el situa com a expressió del límit d’aquella etapa: obrir una crisi no equival a disposar de les eines per sostenir-la. La seva funció estratègica podria ser connectar totes dues legitimitats, no tornar a concentrar tota l’estratègia sobre la seva persona.
Junts pot aportar quadres tècnics, xarxes empresarials, cultura institucional i contactes internacionals. ERC disposa d’una implantació municipal i administrativa que qualsevol transició necessitaria molt més del que suggereixen les discussions de Twitter. La CUP conserva una cultura de mobilització i organització territorial valuosa sempre que sigui capaç de transformar-la en disciplina cívica i no només en protesta. Aliança ha aconseguit una cosa diferent: reunir sota una pregunta nacional qüestions que altres partits havien distribuït durant anys entre departaments separats —llengua, immigració, seguretat, habitatge, demografia i continuïtat cultural— i convertir-les en un relat polític recognoscible. A 2 d’octubre sostinc precisament que la importància d’Orriols no consisteix només en les seves respostes, sinó en haver detectat un canvi en les preguntes que una part del país començava a formular.
Cap d’aquests actius no basta per separat. Si cada partit intenta convertir el seu avantatge específic en una nova hegemonia abans de construir una estratègia comuna, Catalunya pot recuperar la majoria independentista només per demostrar de nou que sap administrar-la pitjor que perdre-la.
La preparació tampoc no es pot limitar als partits. L’ANC, Òmnium, les entitats culturals, les associacions empresarials, els col·legis professionals, les universitats, els sindicats, les organitzacions municipals, els mitjans, les xarxes veïnals i la diàspora tenen funcions diferents, i cap no hauria de consistir simplement a omplir autocars el dia que es torni a convocar una gran manifestació. La societat civil necessària per afrontar una crisi institucional madura és la que pot oferir assistència jurídica, verificar informació, sostenir xarxes comunitàries, protegir drets, organitzar mobilització no violenta i mantenir la cohesió quan desapareix l’emoció inicial.
Aquí convé revisar també l’experiència dels CDR sense convertir-la en nostàlgia. L’1-O i els mesos posteriors van demostrar que existia una capacitat d’organització territorial considerable, però aquella energia va dependre massa de l’excepcionalitat i d’estructures improvisades. Una nova fase necessitaria quadres cívics formats en resistència democràtica no violenta, suport legal, comunicació, organització comunitària i continuïtat social. No calen grups jugant a una insurrecció romàntica; calen ciutadans capaços d’impedir que una crisi política desorganitzi el mateix país que pretén governar-se.
La tercera fase només hauria de començar quan les dues anteriors coincideixin: mandat i capacitat. Aleshores s’obre un arbre d’escenaris que convé haver pensat abans i no mentre es produeixen. El primer seria una negociació sobre un referèndum acordat. El precedent escocès demostra que dos governs que defensaven posicions oposades van poder pactar el 2012 les regles, les competències i les condicions d’un referèndum que tots dos acceptarien com a decisiu. Espanya pot negar-se a reproduir aquest model; el que importa és que Catalunya sàpiga abans què farà si l’accepta i què farà si el rebutja.
Un segon escenari seria una negociació prolongada sense referèndum immediat. Només tindria sentit si cada acord augmentés capacitat pròpia i reduís dependències concretes. Un millor finançament, més competències o determinades transferències poden formar part d’una estratègia d’acumulació de poder; també poden convertir-se en el mètode perfecte per mantenir durant una altra generació una independència sempre disponible per al congrés següent del partit. La diferència és si existeixen indicadors que permetin mesurar quina capacitat s’ha adquirit i quina continua faltant.
El tercer escenari seria una nova decisió unilateral després d’un mandat renovat i d’una negativa persistent de l’Estat a negociar. Aquí s’acaba la part sentimental. Ja sabem que el Parlament pot aprovar una declaració. La qüestió decisiva seria si l’endemà continuen funcionant l’administració, els serveis essencials i l’economia; si les forces independentistes mantenen l’acord quan apareixen els costos; si existeix interlocució internacional real; si la societat conserva prou suport, i si el conflicte es pot mantenir políticament sense lliscar cap a la violència o el caos. La independència no es mesura per la intensitat de les hores en què es proclama, sinó per la capacitat de continuar existint quan s’acaba la fotografia.
La independència no es mesura per la intensitat de les hores en què es proclama, sinó per la capacitat de continuar existint quan s’acaba la fotografia.
També hi ha camins bastant clars cap a la frustració. Un seria intentar restaurar literalment el 2017, utilitzant una legitimitat històrica com a substitut d’un mandat present. Un altre seria convertir la reconstrucció en una espera sense data, cosa que el mateix 2 d’octubre adverteix que podria acabar sent una versió intel·lectualment sofisticada de l’autonomisme. Un tercer seria recuperar una majoria parlamentària sense un acord previ sobre què fer-ne. I un quart, especialment plausible veient el mapa actual, consistiria a permetre que els vetos entre AC, CUP, ERC i Junts convertissin una majoria de 72 diputats en quatre minories massa ocupades a demostrar quina de les altres tres representa el principal perill per a Catalunya.
Hi ha encara un cinquè camí cap al fracàs que mereix més atenció: aconseguir la majoria política quan el país material que l’hauria de sostenir s’ha debilitat. Habitatge, natalitat, llengua, integració, seguretat, productivitat, energia i qualitat de les elits no són assumptes que es puguin aparcar fins després de la independència. Són precisament les condicions que determinen quina Catalunya arribaria a aquell moment. Una nació pot conservar Parlament, bandera i una majoria sobiranista mentre perd capacitat d’integrar, produir, transmetre la llengua, retenir els joves o generar confiança en les institucions. En aquest cas, la independència seria jurídicament més ambiciosa que el país encarregat d’exercir-la.
L’enquesta d’Ipsos no anuncia cap desenllaç i seria absurd utilitzar-la com una profecia. Sí que revela que la Catalunya que va protagonitzar el procés està canviant molt més de pressa que les estratègies elaborades per dirigir-la. Un terç dels qui van votar Junts el 2024 s’inclinaria ara per Aliança, mentre l’habitatge i la immigració apareixen entre les principals preocupacions ciutadanes i només un de cada cinc enquestats considera que Catalunya va en la bona direcció. La política nacional que ignori aquests desplaçaments pot conservar tot el seu vocabulari i descobrir massa tard que ja no descriu el país al qual parla.
La propera estratègia independentista hauria de començar, per tant, molt abans d’una nova declaració. Primer ha de resoldre quina legitimitat reconeix i quina majoria considera suficient; després, quins actors accepta com a part del bloc nacional i quines discrepàncies deixa per al futur; a continuació, quines capacitats administratives, econòmiques, socials i internacionals construeix abans de qualsevol ruptura; i finalment, quina resposta existeix per a cada possible reacció de l’Estat. Si alguna d’aquestes respostes continua sent «ja ho veurem quan arribi el moment», no tenim una estratègia, sinó una altra promesa.
El 2017 Catalunya va demostrar que podia organitzar un referèndum contra la voluntat de l’Estat i mobilitzar milions de persones al voltant d’una decisió política. El següent intent només tindria sentit si demostra una cosa bastant menys emocionant i molt més difícil: que disposa d’una majoria actual, una societat prou cohesionada, unes institucions preparades i una classe dirigent que sap què fer quan l’Estat digui que no. Aquest és el punt en què la independència deixaria de ser una proclamació pendent i començaria a assemblar-se a un Estat en preparació.
Per continuar llegint sobre la reconstrucció nacional, pots llegir «2 d’octubre». Sobre Aliança Catalana i les preguntes que el catalanisme ha deixat de respondre, «Entendre no és justificar». També pots llegir «El dia que torni Puigdemont» i «Ya nadie nos llevará al Sur».