Hi ha una manera molt còmoda de discutir sobre Aliança Catalana: decidir primer si és moralment acceptable i només després preguntar-se per què creix. El procediment té un avantatge evident. Permet arribar a la conclusió correcta abans d’haver fet l’esforç incòmode d’entendre res.
No és un mecanisme exclusiu d’AC. Passa sovint quan apareix una força política que incomoda els consensos existents. Primer arriba l’etiqueta, després la condemna i finalment, si encara queda temps, l’anàlisi. Racista, populista, extrema dreta. Algunes d’aquestes paraules poden descriure discursos o propostes concretes. El problema comença quan deixen de servir per descriure i passen a servir per no mirar.
Aliança Catalana parla d’immigració, seguretat, llengua, integració, demografia o continuïtat nacional perquè una part de l’espai polític català va decidir durant massa temps que algunes d’aquestes qüestions eren sospitoses. Això no converteix les seves respostes en correctes. Però tampoc fa desaparèixer les preguntes.
Quan una societat decideix que determinades preguntes són moralment sospitoses, les respostes les acaben donant els qui tenen menys escrúpols.
Es pot pensar que una immigració massa intensa o massa concentrada dificulta la integració sense convertir l’immigrant en culpable de tots els problemes del país. Es pot parlar de delinqüència sense atribuir-la a una raça o una religió. Es pot exigir coneixement del català sense tractar ningú com un intrús permanent. Es pot preguntar quina capacitat real té Catalunya per incorporar centenars de milers de persones a una comunitat nacional sense acabar defensant una nació basada en la sang.
De fet, una política adulta hauria de ser capaç de mantenir totes aquestes frases alhora. És més difícil que repartir certificats de bondat, però també és bastant més útil.
El debat sobre AC m’interessa precisament per això. No tant perquè el partit tingui respostes especialment originals, sinó perquè ha entrat en un espai que altres havien deixat buit. El seu creixement obliga a preguntar-se què ha deixat de veure el catalanisme tradicional. Convertir aquesta pregunta en una forma de complicitat és una magnífica manera de garantir que ningú no la respongui.
El dossier de 2 d’octubre formula aquesta distinció de manera molt clara: AC ocupa un buit parlant de continuïtat nacional, immigració, seguretat i límits; això ajuda a explicar-ne el creixement, però no valida automàticament les seves respostes ni obliga a acceptar culpabilitzacions col·lectives.
Explicar per què creix un partit no és convertir-se en el seu advocat. De vegades és exactament el contrari.
La política alemanya ofereix aquests dies un recordatori incòmode. Es pot establir un cordó sanitari al voltant d’un partit, considerar-lo moralment indesitjable, convertir-lo en objecte d’alarma permanent i, malgrat tot, veure com continua creixent. L’aïllament pot ser una decisió legítima. El que no és és una explicació.
I aquí apareix una confusió que em sembla especialment perniciosa: identificar comprensió amb justificació. Entendre per què algú vota una força política no significa compartir el vot. Entendre per què una determinada idea circula no obliga a assumir-la. Entendre per què una societat canvia no significa celebrar el canvi. Significa simplement voler saber què està passant abans de decidir què fer-hi.
La moral és necessària. Hi ha límits que una societat democràtica ha de defensar: drets individuals, igualtat jurídica, responsabilitat personal, rebuig de la violència i de la culpabilització col·lectiva. Però la moral no pot substituir l’anàlisi. Quan ho fa, deixa de servir per orientar la política i comença a servir per evitar-la.
Entendre no és justificar. Però negar-se a entendre tampoc és una forma superior de moralitat.
Hi ha una pregunta que em sembla més interessant que decidir si AC és bona o dolenta. Què ha hagut de passar perquè cada vegada més gent consideri que aquest partit formula millor que els altres determinades inquietuds? Què s’ha fet malament amb la llengua, la integració, l’habitatge, la seguretat, la demografia o la confiança en les institucions perquè una part de l’electorat busqui respostes allà?
Potser algunes d’aquestes inquietuds estan exagerades. Potser algunes respostes d’AC són simplistes, injustes o directament inacceptables. Precisament per això cal discutir-les una per una. L’alternativa és continuar tractant una part del país com un error moral fins que el nombre d’errors sigui massa gran per continuar ignorant-lo.
No tinc gaire interès a explicar al lector què ha de pensar d’Aliança Catalana. M’interessa més una altra pregunta: per què existeix l’espai polític que l’ha fet possible?
Perquè mentre aquesta pregunta continuï sent incòmoda, Aliança Catalana continuarà tenint un avantatge extraordinari: podrà presentar-se no només com qui ofereix determinades respostes, sinó com l’únic partit que s’atreveix a formular les preguntes.
Per aprofundir en el buit polític que ajuda a explicar aquest fenomen, pots començar per «Orriols (I): el buit català» i continuar fins a «Orriols (i V): més enllà del buit».
Deja una respuesta